dissabte, 17 d’octubre de 2020

Hi ha dies i dies...

Vivim dins el vòrtex d’una gran i estranya revolució postmoderna que ningú no és capaç d’estudiar amb prou cautela i visió de futur. Potser no és possible fer-ho.  Tot s’esdevé a una velocitat de vertigen que impossibilita l’ús d’antigues eines de treball prospectiu, sistemàtic. Cada dia, les noticies de les sis de la tarda deixen obsoletes les de les cinc i les quatre. Res del que hi havia fins ara ens val com a referència: la història feta miques. I amb aquesta demència col·lectiva en la que estem instal·lats sorgeixen inevitables personatges sense cultura, sense principis, sense escrúpols, que ens governen i decideixen què, qui, com i on. El més ximple i nefast de tots ells, i el més poderós, és l’americà, que hauria d’haver nascut cent-cinquanta anys abans i haver estat un bronques de Saloon a l’estil d’un Jesse James de pacotilla. Però el cert és que aquí el tenim en ple segle XXI, i amb les pistoles sempre a punt: no se sap mai. Estem ben arreglats! En aquest complex sistema d’inequacions en què ens movem, en què es mou tota la humanitat, només hi faltava la pandèmia. Estic segur que a molts d’aquests governants de primera fila ja els hi va bé que tothom es quedi a casa, aïllat, cagat de por, i no emprenyi. Tots els que manen somien un món dirigit per ells, i en el qual ningú no es queixi de res. Estem a punt d'arribar-hi. I no és cap broma. Pensem que les democràcies representatives, mitjançant el sufragi universal, no tenen més enllà d’un segle de tradició. Veurem quan més aguanten sense una bona sacsejada. I sinó, girem el cap cap a l’Orient, més concretament cap a la Xina, i potser veurem allò que s’esdevindrà abans del col·lapse occidental. Una paraula ens fa por: totalitarisme. La inanició i la fatiga d’una vella Europa plena de polítics sense cap idea i l'agressivitat americana resumida en el mateix eslògan que en la primera gran guerra, America First, no fan preveure un futur esplendorós. El món seguirà rodant i el sol sortirà cada dia: ningú no ho dubte. Però viurem –viuran– sota una llibertat vigilada i qui parli de drets pot acabar ben guerxo: drets, els justos. Tindrem, això sí i sense cap dubte, el dreta a consumir. Ja ho fem ara. Cal consumir de tot i força, sinó el voraç i bulímic capital diu que no creixem prou. Aquestes noves tecnologies del consum –més el covid– han accelerat una deriva inqüestionable cap a una societat aïllada, despersonalitzada, freda, sense sentiments. El futbol, des de casa i sense gent als estadis. La música online, sense concerts en directe o limitats. El cinema per la tele amb catàlegs de milers i milers de pel·lícules: no cal que surtis de casa per ser feliç! L’atenció personalitzada ha quedat suprimida: tot per telèfon o per internet. Un telèfon que sembla no trobar mai ningú que el despengi a l’altra costat. I unes pàgines web que no contemplen la possibilitat d’un tracte personal: màquines, robots, apps, cookies, porqueria insubstancial. D’aquí a pocs anys, tots misantrops com en Marcel Proust. El caos avança. No cal negar la realitat, ni tampoc cal que em dieu optimista. Avui és el dia que tinc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada