dimecres, 23 de març de 2022

No tot són flors i violes!

Per fi ha arribat la pluja! La bona pluja! Encara trobo gent que diu: quin mal temps! No, no, perfecte, al contrari: bon temps! L’aigua és vida, diríem en boca de la gent del sud, amb allò de «Lo riu és vida». Sembla mentida la quantitat d’alegria que porta la pluja. Només a l’endemà de ploure, l’aigua ja desperta la letargia soterrada en els caus i pels voltants de la riera, ben seca fins ahir mateix, i es tornen a veure animalons que portaven mesos amagats sota terra. Teixons, ratolins, gaigs, pit-roigs, formigues, aranyes i moltes d’altres espècies diminutes que la meva ignorància supina no em permet anomenar pel seu nom, surten a donar un tomb i fins i tot es deixen veure remullats i pixats de núvols. I no parlem de la terra cremada, que feia setmanes que esperava en candeletes un regal humit com aquest. En dos dies, les llavors que restaven a l’aguait del moment oportú, començaran a brotar, i el paisatge, a verdejar. Els camps i marges s’ompliran de flors i violes i donarà la falsa impressió que tots els problemes reals han fugit cap a Utopia, Oz o The Handmaid’s Tale, on les coses s’arreglen segons l’imaginari dels millors fabulistes. Tothom sap, però, que la realitat és molt tossuda i els conflictes perduren, s’enquistem, es multipliquen. Personals i col·lectius. Costa molt i molt trobar aquest equilibri que ens ha de permetre viure amb una certa dignitat. El pervers món que creix al voltant de governs i fabricants d’armes, d’aquí i d’allà, compra voluntats i falsedats i ens retorna a l'edat mitjana. Ja veurem si metafòricament o realment! Passen els segles, sembla que l’analfabetisme s’erradica, l’esperança de vida augmenta, i tot anirà per sempre més a millor. Però no. No. L’estupidesa humana, el totalitarisme i l’afany de poder segueixen creixent en proporcions alarmants i ens porten al caire de l’abisme. Alguns analistes s’equivoquen de ple quan diuen que, a vegades, les coses canvien d’un dia per l’altre. No: això no és cert. Sempre són conflictes mal resolts que perduren en els segles. Catalunya n’és un exemple clar i si els polítics de l’octubre del 17 no s’haguessin fet enrere, haguéssim tingut una Ucraïna aquí mateix i sense russos. Fa pocs dies va parlar qui va ser el capitost de l’exèrcit espanyol, tot dient que si la declaració d'independència hagués tirat endavant, ho tenien tot preparat! Tot! Ara sentim els mitjans espanyols que qualifiquen la invasió russa de salvatjada i, en canvi, en aquell moment no haguessin posat cap pega a una ocupació militar de la región catalana. No fora la primera vegada! Sembla que tot això ara no es pugui dir, però la veritat sempre s’acaba imposant. Potser els russos també estan defensant la unitat de la pàtria! De la que ells creuen falsament seva. Com Espanya: ni més, ni menys! D’altra banda els russos han despertat de cop a una Europa somnolenta, plena de gent acomodada i calenteta gràcies al seu gas, que comprem a preu d’or. A què juguem? Només hem sabut crear una Europa monetària, paradís legal de tot tipus de màfies econòmiques: bancs, oligopolis, etc. I poca cosa més. L’amenaça de les armes nuclears es fa ben palesa i ens anorrea el pensament. Vosaltres albireu un futur ple de pau, concòrdia i harmonia? Jo, no!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada