dijous, 17 de febrer de 2022

Pel que plou, plou poc!

Des del principi dels temps la quantitat d’aigua que hi ha a la Terra és sempre la mateixa. Ara, i fa un milió d’anys. Oceans, mars, rius, llacs, geleres. Aigua corrent, morta, viva, de corriola, crua, molla, de pluja, de vena, de núvol, calenta, freda, potable, contaminada, salada... El planeta blau! Però només tres de cada cent litres són d’aigua dolça i quasi tota està congelada. És a dir que, a l’hora de la veritat, disposem de ben poca aigua pel consum vegetal i animal. Un any plou massa i l’altre plou poc. Ja ho deia en Raimon: Qui portarà la pluja a escola?/ Qui li dirà com s'ha de ploure?/ Al meu país la pluja no sap ploure! Des de temps immemorials la possessió i el control dels cabdals d’aigua potable ha estat font de disputes, guerres i desgracies. La modernor ens ha fet pensar erròniament que l’aigua era un bé il·limitat i que només calia obrir l’aixeta i ja està. Com a conseqüència d’aquesta forma feble de pensar ens hem acostumat a malbaratar-la i embrutar-la, de tal forma que ja ens és difícil tornar-la a fer neta. Hem pervertit el llenguatge i aquests mateixos dies d’hivern en què, a voltes, fins i tot fa calor, diem erròniament que fa bon temps! L’aigua que de petits veiem córrer per les nostres rieres ara es troba al mar o congelada o en un altre indret, perquè del planeta Terra no se n’ha mogut. L’aigua, com l’energia, no es gasta: es transforma. Els països rics es gasten fortunes en inventar armes cada vegada més cares i destructives i, en canvi, invertim molt poc en resoldre el problema de l’aigua. Ja plourà, home! Ens diem a nosaltres mateixos Homo sapiens, però cada vegada menys i menys sapiens. El cas que, avui en dia, l’aigua s’ha de tractar, sí o sí, en costosos processos de depuració. Fins i tot, a hores d’ara, dessalem l’aigua del mar, perquè d’aquesta sí que n’hi ha molta. La dessalinitzadora del Prat funciona a tota màquina, perquè l’àrea de Barcelona no es quedi sense subministrament d’aigua: ningú vol la guerra de l’aigua! En Pujol, ara convertit en l’ase dels cops, ja s’ho veia venir quan volia portar l’aigua de França. Us en recordeu del Roïna? Una bona inversió, deu vegades més barata i eficient que la dessalinitzada el Prat, i que va estar a punt d’arribar a bon port. Al final, però, els que manen de veritat i uns quants d’aquí, es van cruspir el projecte sense miraments. Uns, perquè l’Estat, amo i senyor de les nostres vides, no volia una Catalunya amb aigua francesa, que es comença amb l’aigua i s’acaba no se sap com. I els altres, per un ecologisme negacionista i mal entès, que només vol retornar a l’espardenya i el llum d’oli. Però en aquesta tarda grisa que promet una mica d’aigua del cel, i mentre plou o no plou, que sempre plou poc, permeteu-me que em posi les plantofes, m’espatarri al sofà i gaudeixi de pluges inoblidables o de fosques trames gens fictícies... Deixeu-me ser un Gene Kelly cantant l’amor sota la pluja, a Singing in the Rain. O gaudir del millor Polanski, a Chinatown, que ens mostra la cobdícia humana que desperta el control de l’aigua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada