Aquest any les vinyes han patit molt. Ja portem masses anys de sequera pertinaç i el món vegetal es queixa amb raó! L’aigua no arriba a les arrels i la planta diu que sense aigua no treballa... En nom del progrés, l’home ha fet tantes barbaritats que comencem a pagar-ne les conseqüències. En diuen escalfament global i ja veurem com acaba tot plegat. Imagineu-vos que tots els diners que s’han cremat en armament en aquests darrers cent anys, s’haguessin invertit en resoldre el problema de l’aigua a nivell mundial... No tindríem cap problema! A banda, clar, que el mateix planeta no pot aguantar ja vuit mil milions de persones que respiren, mengen, beuen i fan altres coses. Ningú no té solucions per problemes d’aquesta magnitud. Ni tan sols Malthus: ningú no les té. Però si no ens hi posem amb tota la força, tot plegat farà un pet com una gla. Diuen els que hi entenen que enguany la vinya jove ha sedejat menys que la vinya vella. Primer argument: els joves ho aguanten tot. Bona conjectura. Segon argument: la poca aigua que ha caigut s’ha quedat a la superfície, que on es mouen les arrels de la vinya jove. Impecable raonament. Per allà la vora, a la llera de Llitrà, pasturen uns cabirols que mengen de tot, fins i tot esbarzers, però d’aigua en troben ben poca, si és que en troben. No sé si en tenen prou amb l’aigua que incorpora la menja que els alimenta, però ho dubto. El cas és que per allà campen, sempre alerta, sempre fugissers. D’altra banda, sí, és ben cert, hem après a dessalar l’aigua del mar. La dessalinitzadora del Prat, a ple rendiment, aboca a la xarxa dos mil litres d’aigua potable per segon. Per la indústria i l’aigua de boca. Molt bé. Però i els conreus de terra endins? Què em fem dels recursos agrícoles i ramaders i de les persones que hi viuen i en treballen? Està clar que el rebost europeu és escàs i els problemes que tenim aquí, també els comencen a tenir allà, on fins fa poc l’aigua era una alegria constant, un bé sobrant. Tenim tecnologia més que suficient per començar a pensar en dissenyar rius inversos: del mar cap a la muntanya. Per què no? Sí, sí, tal com sona. Avui en dia tenim a Catalunya, dues plantes dessalinitzadores que produeixen 80 hm3 cada any. Els pantans catalans tenen en conjunt una capacitat màxima de 700 hm3. I diuen que a Catalunya consumim 1 hm3 cada dia... Doncs només és qüestió de fer números i abocar-hi el carro gros. Creació en els propers 20 anys de 10 plantes dessalinitzades d’última generació! Aigua amunt i omplim pantans. I si plou, festa! «Escolti: i tot això, qui ho paga?», que diria en Pla. Quan es tracta d’aquest be essencial, anomenat aigua, el preu no es pregunta! L’aigua fa granotes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada