L’altra dia deien els de la tele que la policia havia detingut uns lladres que havien robat una maleta a l’aeroport de Barcelona. Fins aquí tot bé, tot molt quotidià. Cada dia algun xoriço s’emporta allò que no es seu. I fins i tot en pesquen alguns. Fins fa poc, i no sé si encara està vigent algun país tradicional, al lladre se li tallava la mà, per allò que amb aquesta (mà) ja no robarà mai més res. Tot i aquesta amenaça radical, segueix havent-hi molts lladregots arreu. O sigui que robar forma part de les més històriques i tradicionals costums de totes les cultures i tots els temps. Em direu que són pocs i sempre és gent marginal. Alto les seques! Parlàvem d’un lladre d’objectes, però de lladres n’hi ha de tots colors. Els més desapercebuts i els més rics: els lladres de guant blanc o de coll blanc. Poden robar milions amb una simple ordre ministerial o una laberíntica compra venda d’un bé que ni tan sols és seu. Enginyeria financera, en diuen els periodistes amb poca formació i escrúpols, per justificar els lladres d’aquesta categoria. Mare meua, quin periodisme que pul·lula avui en dia pels mitjans de comunicació! Però tornem al tema que encetava aquestes quatre ratlles d’estiu. El robatori de l’aeroport del Prat no va ser una estirada de bossa qualsevulla. No. Van ser uns lladres professionals (serbis sembla ser) molt ben informats, perquè aquell dia només van afanar l’única maleta que contenia joies i calés per un valor de vuit milions i mig d’euros! L’ocasió fa el lladre! A veure, a veure... Els fets. Tenim uns simpàtics russos, que duen una borsa de mà de la marca Louis Vuitton i que es dirigeixen a Emirates per a gaudir d’uns merescuts dies de vacances. En un moment de distracció, mentre la iaia fa una foto a la néta, uns lladregots els hi prenen la maleta carregada de joies i diners. La policia busca, troba i deté els xoriços, recupera els diners i les joies i els hi torna als propietaris. Pregunta legítima: i si en ves d’una honrada família russa i rica, és tractés d’una família de mafiosos que trafiquen en tota mena de substàncies prohibides, d’aquestes que donen molts i molts diners. Armament, drogues, etc. Perquè qui pot comprar un diamant valorat en cinc milions d’euros i d’altres joies i deixar-lo descuidadament dins una bossa de mà a un aeroport! Quants milions s’han de tenir per actuar amb aquest desvergonyiment i aquesta alegria: vuit-cents o vuit mil? Ja deia fa dies el Sr. Zorrilla, en el seu Don Juan Tenorio, que «Quien roba a un ladrón, tiene cien años de perdón Si ho arribo a saber, fa temps que m’hagués fet rus i mafiós, o lladre, tant li fa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada