Aquests dies els mitjans de comunicació parlen dels pagesos i ramaders de les nostres terres. Són notícia: tallen carreteres i autopistes! És a dir, molesten als pixapins, que no suporten que el col·lectiu de la terra no el deixi circular tranquil·lament. Aquest mateix personatge emprenyat dins el seu cotxe, tant se li’n fot si les maduixes venen del Maresme o del Marroc. O si la patata que compra ve de Polònia o d’Osona. Sí, d’acord, potser millorem i ara hi ha més gent que valora els productes de casa nostra. Però encara són (som) una minoria molt selectiva. A veure si és veritat que n’estem aprenent una mica dels nostres veïns francesos, que quan s’hi posen (a reivindicar la terra) fan tremolar mitja Europa. Però, ara i aquí, encara ens falta molt i molt per posar-hi els pebrots que calen. Una premissa que no falla mai: quan un gremi, sindicat o col·lectiu, vol fer-se escoltar, ha de fer soroll. Molt soroll! Si no, no existeixes i dures un telediari. Malgrat les bones paraules, els polítics només mouen fitxa quan algú fa prou merder com perquè la seva poltrona corri perill de ser ocupada per un altre. Al Penedès, tot i patint un sistema de producció vitivinícola demencial, els pagesos també han protestat. Però pocs i poc! Sí, s’ha de dir: han estat pocs i sense mesures contundents, com tallar autopistes o les vies dels trens d’alta velocitat. I és que en aquest país de pandereta, tothom sap que pots tornar a casa etiquetat de terrorista. D’això ja s’encarrega la guàrdia militar, que no es cansa de fer amics. El Govern provisional tampoc ha actuat com tocaria en tot aquest conflicte. Paraules, paraules i poca cosa més. No sento cap veu potent i assenyada posant la pagesia i la ramaderia al capdavant de totes les batalles. Ningú no recorda que la Pagesia és Territori en majúscules. És la nostra gent, cony! Sense aquest pagès que malviu de la terra i té cura del territori, no hi ha res. Només esbarzers i pobresa. Ens hem de treure de sobre tots aquests avions estrangers, carregats de fruites i verdures produïdes a l’altra punta del món. Algú dels que manen hauria de donar, d’una vegada per totes, un cop de puny sobre la taula i donar al sector agrícola una prioritat absoluta respecte d’altres sectors de producció social. Primer el pagès i després, els altres. Si no, estem fotuts. Potser pels bancs, per hisenda o per les grans corporacions financeres, els homes i les dones de la terra no representen gran cosa, però que ningú oblidi la força que tenen. Via fora, pagesos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada