Quants més anys passen, més gran es fa la cosa i més ens adonem d’allò que va suposar l’extraordinària revolució del primer d’octubre del 17. Els polítics no van tenir la determinació d’implementar els resultats obtinguts a les urnes i va ser perquè ningú del govern es creia que allò anava de debò. Tot era, o va ser, un tour de force per intentar negociar, amb els inútils del govern de Rajoy, una millora de les condicions de la nostra autonomia. Però ningú es pensava que s’arribés tan lluny i el catalans sortíssim al carrer en massa a defensar les urnes. Els castellans, sense manies, ens van fotre la cavalleria per sobre i nosaltres, tot defensant les urnes, ens vam deixar trencar la cara per sicaris disfressats de policies, al crit del aporellos! Sis anys després ens trobem a la mateixa línia de sortida, tot i que res no s’assembla al setembre del 17. Les reivindicacions d’aleshores s’han quedat en paper mullat i ara potser ens conformarem en que tothom pugui tornar a casa sense la guàrdia civil a la porta – què volen aquesta gent? -- i que els trens de rodalies siguin una mica més nostres. Ben mirat, poca cosa després de tant sofriment, de tant menyspreu, de tanta vexació. A les històriques manifestacions dels anys precedents al 17 no es va sentir cap eslògan, cap crit, cap reivindicació demanant les rodalies. Sisplau, quina presa de pel! Però ja se sap que si t’enfrontes al poder colonial amb somriures, t’acaben posant de cara a la paret i et retornen l’afalag amb mastegots, presó i ruïna. La catalanofòbia segueix in crescendo arreu, atiada per l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, tant s’hi val, tot i que, tal com deia l’Àngel Guimerà: som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol! Després d’aquell dia meravellós, però, hem entrat en allò que els psicòlegs, davant d’una pèrdua personal o col·lectiva, defineixen com les fases del dol: negació, ira, negociació, depressió, acceptació. Primer va ser la negació: «No pot ser que ens estigui passant això»; Després la ira: «La mare que els va parir!»; Més tard, la negociació: «Perdut per perdut, negociem amb aquests malànimes, a veure què en traiem». I ara mateix estem immersos en les dues etapes que ens resten per cremar! Mentrestant, els de la CUP tocant el flabiol, el Junqueras que no està bé, els galls i les lloques de Junts, immersos en el seu guirigall particular i no cal ni mencionar als pro-espanyols. Doncs ja em direu! Quan s’acabin de cremar les cinc fases –un mínim de 20 anys– podrem tornar a començar. A l’emperador i pensador romà Marc Aureli, se li atribueix la pensada que diu: per difícil que sigui un problema, sempre hi ha algú capaç de resoldre’l! No hi ha dol sense consol!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada