El teixit associatiu de Catalunya és inabastable, inesgotable. Ateneus, cooperatives, acadèmies, agrupacions, assemblees, amics de..., clubs esportius, exposicions, casals, fundacions, grups de teatre, centres, etc. etc. Centenars i centenars d’entitats que apleguen desenes de milers de persones que s’agrupen per afinitats o interessos comuns. És un fenomen de llarg recorregut històric a tot Catalunya, però no m’atreviria a dir que passa el mateix i amb la mateixa proporció arreu de l’Estat. Aquesta darrera afirmació és només intuïtiva i no es basa en cap dada empírica. Crec que bona part de l’èxit que va tenir l’embat del primer d’octubre del disset fou deguda a aquesta capacitat del moviment popular, aglutinada sota el paraigües d’associacions catalanes de tota mena i condició. Que ningú es pensi, però, que aquesta inquieta bellugor d’aquells dies s’ha fos; ni de bon tros. Tothom està amagat a la foscor esperant noves idees, nous lideratges i que tot es torni a engegar. Potser tardarem anys. Potser no. Mentrestant, cadascú a la seva i tothom en marxa, encara que sigui al ralentí. Cada dia ens arriba documentació relativa a tota mena d’activitats: impossible anar a tot arreu! Cada poble, cada barri, cada ateneu, té els seus puntals, les seves patums imbricades dins el teixit social, sense els quals tot seria més complicat, més difícil. Des d’aquí el meu respecte i la meva admiració per la feina que fan aquestes persones, perquè tots plegats siguem culturalment i socialment una mica més rics. També s’ha de dir que els ajuntaments i les entitats oficials tenen un paper destacat en tot allò que es refereix a cessió d’espais i coordinació d’esdeveniments. Però a nivell local i comarcal, segueixo pensant que el gruix de les tasques associatives la porten persones particulars, dotades d’un gran sentit social i corporatiu i, naturalment, sense cap ànim de lucre. I, no cal dir-ho, que dediquen bona part del seu temps vital a aquests projectes comunals. Fa goig veure com les idees, a voltes, agafen forma i acaben per convertir-se en tossudes realitats. Moltes persones manifestem el nostre agraïment envers aquests líders, que amb el seu esforç i determinació, són capaços d’arrossegar una bona colla de voluntats individuals! Fa temps, quan tothom portava capell, treure’s el barret era una opció de cortesia davant alguna persona que ens mereixia tot el nostre respecte. Doncs bé, em sembla que me’n buscaré un, per tenir l’oportunitat de treure-me’l en presència d’aquestes persones altruistes i honestes que ens omplen de senzillesa, vida i saviesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada