Mal llamp t'esberli!

Quina meravella el so de la pluja que cau del cel! Els ràfecs de les teulades escopint aigua a dojo: alegria i esperança! Els narius s’omplen de l’aroma inconfusible a terra mullada. Potser els que som de poble tenim la pituïtària entrenada des de petits i ho notem més que els de ciutat. Però allò que durant segles era només l’olor a pluja, a terra mullada, ara ja té nom: geosmina, olis essencials, ozó alliberat pels llamps... Mal llamp t’esberli! Tanta gent amb estudis complexos i titulada en especialitats inversemblants, fan que tot tingui nom. Les coses sense nom no existeixen! Fa poques setmanes i, a l’entorn d’una altre episodi de pluges intenses, centenars d’hectàrees del territori van resultar malmeses per una forta pedregada. Cágumseu, deien abans els pagesos, per no dir-la més grossa! Fer de pagès: quin ofici més bonic, dur i solitari... Que cadascú tingui cura de la seva vinya! Amb aquesta mullena meravellosa d’avui, regal dels déus, tinc aquella màgica sensació del cor alleugerit. I es que, fins fa quatre dies, feia basarda veure les rieres seques i els pollancres i canyissos que conformen el seu paisatge de suport, demanant aigua per caritat. Arbres que feia anys que ens acompanyaven, muden el color de la soca cap a morat i gris cendrós, es queden sense fulles i pateixen fins a dir adéu... Entre una cosa i l’altra, i les noticies pessimistes que ens arribàvem cada dia, tots teníem l’ai al cor! Es evident que molt d’aquest arbrat afectat per la sequera ja és irrecuperable, però en sortirà de nou. L’ecòleg alemany Wohlleben ens ho explica d’allò més bé a «La vida secreta dels arbres». Els cicles dels boscos, per sort, no son equivalents al humans. Tot i la meteorologia canviant, encara gaudim d’alzines, roures i d’altres espècies que, en alguns casos, tenen tres o quatre-cents anys. I això gràcies a la força de la natura i també, segur, segur, a l’esforç de molts desconeguts, avant-passats nostres, que van tenir cura d’aquests arbres, ajudant-los a tirar endavant contra tot pronòstic. Per la part que em toca, faig el que puc perquè la roda de la vida segueixi girant. D’uns anys ençà he anat plantant desenes d’arbres a l’entorn de casa. M’agradaria que, d’aquí a dos o tres segles, algunes persones afortunades es paressin a descansar sota la magnífica ombra que segur faran alguns d’ells: em daria per ben pagat! Ara sembla que els controls del Govern sobre la despesa d’aigua de fa poques setmanes ja són cosa del passat, però només cal que torni l’estiu amb la calitja consagrada i sant tornem-hi! A Girona diuen: «Aixís plogués fins que els ànecs de la terra pessiguessin els collons de Déu!» Entre una cosa i l’altra, no perdéssim el somriure que sorgeix natural d’entre l’extensa i subtil tradició renegaire catalana!