Escalfar-se la llengua!

 La nostra llengua se’ns mor a la boca. I només trobo un culpable: nosaltres mateixos! No és la primera vegada que trec aquest tema i potser tampoc serà l’última. De forma incomprensible, molts d’aquells que podríem catalogar de catalans genuïns, amb arrels al territori de fa segles, ens passem voluntàriament al castellà a la mínima, marginant la parla que ens van transmetre les nostres mares. És una absurda submissió a la llengua dominant i, per descomptat, als dominants. Mantenir la llengua pròpia, parlada a tothora, exigeix un esforç constant i suposo que moltes persones ja s’han cansat de lluitar en aquest dia a dia militant. Molts estudis parlen dels dos milions de persones diverses que en els darrers vint anys han arribat a casa nostra amb una mà al davant i l’altra al darrera. I ho han fet sense un bagatge cultural que els habilités per abordar, gestionar i comprendre allò que significa la pervivència o la pèrdua d’una llengua ancestral. És així que, fins i tot, molts d’ells també han perdut els seus orígens i no ho saben. Aquest és el drama! El bilingüisme de dos idiomes tan poc comparables numèricament –català vs espanyol– és una tramposa reivindicació d’aquells que només parlen espanyol i, en realitat, reivindiquen el dret de conquesta! Jo fa anys que parlo sempre en català. Arreu i amb tothom! I ho aconsegueixo quasi sempre, tot i que a vegades em trobo amb el pilot automàtic posat, parlant en espanyol amb bons i vells amics poliglotes de moltes llengües, menys del català. Res no fa més mal que aquells que viuen aquí –catalans i no catalans– i estan preocupats per tots els drets mundials, menys per la llengua catalana, que se’ls en fot del tot si desapareix o no. Amb aquests no podem contar-hi! L’any 1995, el Quebec va perdre per molt poc el referèndum per convertir-se en un estat independent del Canadà. De llavors ençà i malgrat la imparable pressió de l’anglès com a idioma universal, els quebequesos no han renunciat mai a la seva llengua i el québécois –el francès del Quebec– és la llengua que tothom parla sense complexos i arreu. I els canadencs d’altres estats respecten aquest fet diferencial. No com aquí, que sempre anem disculpant-nos per ser catalans i parlar la nostra bonica llengua. Si encara som catalans és gràcies al nostre idioma, i no em vull escalfar la llengua! Està bé aquesta moda del Congreso, on ara els diputats poden parlar la llengua que volen, però jo el que vull és poder parlar aquí, a Catalunya, en català i ser entès per tothom –policies, metges, funcionaris i espanyols– sense por de patir mofa, escarni o desdeny!