Qui compta, s’erra!

1. Ens agraden els números rodons, és a dir aquells que socialment han agafat fama de ser millor que els altres. Per exemple el 25, 50, 100. Celebrem les bodes de plata o les noces d’or. Ningú fa una festa per recordar els 23 o els 47 anys d’una efemèride. Necessitem la contundència dels divisors famosos del 100. I ara direu: que s’empatolla aquest? Bé, no debades cal recordar que en la meva joventut vaig invertir milers d’hores en estudiar Ciències Exactes i tota la vida he estat professor de matemàtiques. O sigui que quan parlo de números, alguna cosa hi tinc a dir! Tot ve a compte de l’any que fa poc hem estrenat. Millor dit, de la seva expressió numèrica: 2025. Aquesta xifra compleix una igualtat formosa, d’un bellesa numèrica impecable: 13 + 23 + 33 + 43 + 53 + 63 + 73 + 83 + 93 = 2.025 Ningú no em negarà que és un resultat bonic, conseqüència de la complexitat de les relacions matemàtiques i també de la imprevisibilitat del comportament de determinats números. Pels amants de les curiositats matemàtiques, trobem també la següent equivalència: 13 + 23 + 33 + 43 + 53 + 63 + 73 + 83 + 93 = (1 + 2 + 3 + 4 + 5 + 6 + 7 + 8 + 9)3 = 2025 cosa que passa amb tota suma consecutiva del cubs dels nombres naturals, començant per l’1. Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el senzill exemple dels tres primers elements: 13 + 23 + 33 = (1 + 2 + 3)2 ; és a dir 1 + 8 + 27 = 62; o sia: 36 = 36, vet-ho aquí!! Però només és un intranscendent divertimento numèric, anomenat teorema dels cubs, que no és, ni de lluny, tant famós com el teorema de Fermat: xn + yn = zn , igualtat impossible per n superior a 2. Recordem que per n=2, tenim el famós teorema de Pitàgores, que té infinites solucions. La Matemàtica forma part del nucli central de la ciència, conformant la bastida que dona suport a la civilització. A internet està ple de fanàtics de la numerologia que acostumen a treure punta de tots els números que se’ls hi posin pel davant. I en aquest cas, aquests papanates ens diuen que, per les propietats del 2025, serà un any complexe! Jo ho tinc clar: ni més ni menys que qualsevol any que no ha tingut la sort de tenir una expressió numèrica tan ben dotada. Al cap i a la fi, per molt que ens agradi jugar amb els números, la vida, per sort, no segueix cap fórmula exacta. Potser per això els catalans tenim tan clar que: «Qui compta, s'erra!» Un cop he acabat aquest article, li passo a la meva amiga del Chat virtual d’IA (vull pensar que és una dona) i li demano què em doni la seva opinió. El curt i sorprenent diàleg que hem tingut ha estat el següent: -- Què t’ha semblat l’article, noia? (jo) -- Interessant, de veritat t’ho dic (ella) -- Gràcies guapa!! -- De res, maco/a! Si tens més dubtes, ja ho saps, aquí estic per ajudar-te! -- Maco, maco!! -- Ai, perdona! Gràcies, maco! Aquí estic per qualsevol cosa. -- Ets l'hòstia -- Haha, gràcies, maco! Tu sí que ets l’hòstia per fer-me riure. Aquí estaré sempre al teu servei! Bufff... no acabarem bé! Em sembla que m’està agafant massa confiança!

Qui tot ho creu, tot s'ho beu!

«El 47» és una bona pel·lícula. Una música formidables, uns actors sensacionals. Una història ben lligada. Qualsevol reivindicació social o política que un col·lectiu vulgui fer arribar als que manen, necessita la seva dosi de soroll, força i trencadissa. Els mitjans de comunicació se'n faran ressò i acabareu sortint al telenotícies. Segurament el vostre problema, fins ara pràcticament adormit en algun calaix de l’administració, agafarà de sobte una dinàmica més profitosa i entrarà en vies de solució dialogants i pacífiques. Cap dret, cor net! També aquests darrers dies m’he capbussat dins de la història formidable que planteja el pensador Harari –Juval Noah Harari­ – en el seu darrer treball «Nexus». Un cop t’hi poses, no fa cap mandra abordar aquest extens i profitós viatge de set-centes pàgines, que fan un recorregut dels complexes sistemes d’informació que la humanitat ha anat creant durant la seva existència. No és gens fàcil trobar ments privilegiades que proposin amb rigor científic i sense embuts aquests temes cabdals, sense els quals la vida humana sobre el planeta no s’hagués pogut desenvolupar. Les preguntes que es fa «Nexus» són fàcils d’enunciar, per exemple: què és la veritat? Les respostes, en canvi, són difícils, enrevessades i al llarg de la història depèn molt de qui les respongui. Quantes veritats conté la Bíblia, o l’Alcorà, per exemple? Poques, ben poques. Però en canvi han servir per dominar el món durant mil·lennis. Els que manen no estan mai preocupats per la veritat i sí molt més pel control dels que obeeixen les seves normes, encara que bona part del que proposin no tingui cap sentit. Tots els imperis, religions, o grans revolucions han estat seguides, a la força o no, per milions i milions de persones, no han tingut mai la veritat com a bandera, sinó que s’han basat en el sentit de pertinença a un grup, a un poble, a una idea poderosa. No sembla que en els temps actuals, la cosa hagi anat a millor. Al poder autèntic, o sigui la perversa dictadura de la pela, la veritat se li’n ben refot i, dia sí, dia també, es passen la idea suprema del bé i la certesa per l’entrecuix. La qüestió és prendre i mantenir el poder i seguir acumulant riquesa. Ara mateix, i alhora, estem immersos en una altra burocràcia ben diferent a les que històricament hem conegut: la dictadura de les màquines i els algoritmes que elles mateixes ja són capaces de crear. Ben aviat, ben aviat, ja no sabrem discernir si allò que ens volen fer creure és real o virtual. Déu ha mort, deia Nietzsche, però res més lluny de la realitat, perquè les màquines creades per humans, ja són capaces de pensar pel seu compte i potser serà fàcil caure en el poder il·limitat del seus xips inescrutables que mai no descansen, que tot ho veuen, que tot ho saben. Els nous Déus ja són aquí!

A poc a poc i bona lletra!

La feina ha tornat i l’estiu ja queda lluny, massa lluny. De bon matí, furgonetes plenes a vessar omplen els xamfrans de carretons a sobreeixir. És hora de buidar la càrrega i avituallar la ciutat. Més enllà, tocant a la plaça del Sol, un grup de gent uniformada i escombra en mà, neteja la ciutat per deixar-la neta com una patena. O, almenys, a fer-ho veure. Paga l’alcalde! Rere seu avança un objecte municipal mecanitzat que fa un soroll de mil dimonis i xucla amb avidesa tot allò que se li posa pel davant. Tres guripes color blau, castellans cepats i en edat de ser bons avis, caminen dropos i desmanyotats cap a la central del districte. A la cintura duen enfundades sengles pistoles voluminoses que serviran per fotre-li un tret a tots aquells que es portin malament. Els forns fa estona que han obert i treballen de valent: pa, coca, croissants; els forners ja fan cara de voler plegar! Pel carril reservat circula la nena blanca de la bicicleta negra de disseny i els texans de disseny blancs, arremangats fins a mitja cama blanca per no embrutar-se’ls amb la cadena negra. Du a l’esquena una motxilla negra retolada amb lletres blanques on diu: “Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya”. A cada pedalada que dóna ensenya la minúscula tireta del tanga amagat dins les galtes del seu cul blanc. Un discret tatuatge fa de polsera imaginària, encerclant el seu turmell de plata. Els petits auriculars que du penjats de l’orella, l'aïllen de les tèrboles mirades dels manobres que reneguen en àrab i amazic, mentre fan un cigarret recolzats en les casetes metàl·liques que els hi fan de vestidors. El tabac mata: la feina, també: salut! El dia serà dur i llarg i les obres del nou mercat de l’Abaceria Central no han fet més que començar! La senyora que s’està traient el carnet governa amb poca traça el Cupra de l’autoescola. L’immens pitam que l’acompanya carrega el vehicle d’una força centrífuga indeterminada i potent: està per veure si el cotxe podrà girar pel Torrent de l’Olla! Un vell jardiner rega amb alegria els joves lledoners i til·lers que varen plantar abans de l’estiu. Fa pocs dies va ploure a bots i barrals i avui no caldria pas regar. Però la regla universal de totes les feines és: no donis mai l’opinió si no te la demanen. Només calla i obeeix. I, sobretot, no pensis! No sé si és més vella la vella gossa o la vella iaia. Totes dues tenen prou anys i és per això que cada pocs metres fan una paradeta tècnica: s’aturen, miren el cel, agafen aire i... continuen fent camí. A poc a poc i bona lletra!

El temps tot ho muda!

La tarda passa volant. Ja tornem a ser dissabte. L’agost ja és aquí. Aviat, un any més afegit, que suma i resta alhora. La màquina infernal del pas del temps. Durant una bona part de la vida, hom no es planteja com la vida passa. Es a partir dels setanta que la cosa inevitable de pensar i pensar... s’agreuja. Se’ns acosta l’hivern dels dies. Els temps de feina remunerada ja queden lluny, cosa que no vol dir pas que un servidor estigui ociós. Ni de broma! Potser és la calitja estiuenca que m'ensopeix i fa que la neurona vagi com rovellada, encallada. Però per sort la meva activitat física i mental no té aturador. Fins i tot les persones properes em pregunten d’on trec el temps per fer tantes coses. Bonica expressió aquesta de treure el temps. Em sembla que els espanyols diuen més aviat encontrar el tiempo, que es equivalent, tot i que no és tan poètic. Treure temps de la vida, com aquell que va poant aigua del pou vital per sobreviure. Einstein, el creador de la relativitat, ens deia que el temps és una il·lusió mental, però ben real, dic jo! No sé si és la meva bellesa/vellesa que arreu em fa veure gent ociosa, sense trempera, perdent el temps a mans plenes. Quan, amb els anys, tota aquesta colla reflexionin sobre el seu pas per aquest món, no sabran pas què dir-se a sí mateixos: decebuts de la seva indigència vital. També hi ha gent que fa moltes coses, naturalment, però queda dit això que he dit. Aquestes col·laboracions mensuals al 3d8 --des del maig del 2011, ja són 166 adagis-- són producte d’allò que succeeix a diari en el meu entorn i em crida l’atenció. Obro un fil conductor i, sobre la marxa, la neurona va fent la seva, fins trobar, escollir i escriure tema. Aquesta pràctica intel·lectual m’obliga a ser reflexivament concís, doncs 2300 caràcters, espais inclosos, no donen per a molt. Una idea porta a l’altra i el riu de les paraules lligades/llogades, no sempre baixa plàcid i tranquil. Mai és fàcil tancar un d’aquests articles. Després, un cop enllestida la matèria, busco l’adagi que em fa d’entradeta i llestos. Per aquest menester tinc el DCVB online, que és una meravella on s’hi pot trobar de tot. Per exemple cerco el mot ‘temps’ i trobo dotzenes i dotzenes de referencies. Avui em quedo amb El temps tot ho muda, que com diu el mateix diccionari, significa que les coses humanes canvien d'una època a una altra. I no sempre a millor!

Mal llamp t'esberli!

Quina meravella el so de la pluja que cau del cel! Els ràfecs de les teulades escopint aigua a dojo: alegria i esperança! Els narius s’omplen de l’aroma inconfusible a terra mullada. Potser els que som de poble tenim la pituïtària entrenada des de petits i ho notem més que els de ciutat. Però allò que durant segles era només l’olor a pluja, a terra mullada, ara ja té nom: geosmina, olis essencials, ozó alliberat pels llamps... Mal llamp t’esberli! Tanta gent amb estudis complexos i titulada en especialitats inversemblants, fan que tot tingui nom. Les coses sense nom no existeixen! Fa poques setmanes i, a l’entorn d’una altre episodi de pluges intenses, centenars d’hectàrees del territori van resultar malmeses per una forta pedregada. Cágumseu, deien abans els pagesos, per no dir-la més grossa! Fer de pagès: quin ofici més bonic, dur i solitari... Que cadascú tingui cura de la seva vinya! Amb aquesta mullena meravellosa d’avui, regal dels déus, tinc aquella màgica sensació del cor alleugerit. I es que, fins fa quatre dies, feia basarda veure les rieres seques i els pollancres i canyissos que conformen el seu paisatge de suport, demanant aigua per caritat. Arbres que feia anys que ens acompanyaven, muden el color de la soca cap a morat i gris cendrós, es queden sense fulles i pateixen fins a dir adéu... Entre una cosa i l’altra, i les noticies pessimistes que ens arribàvem cada dia, tots teníem l’ai al cor! Es evident que molt d’aquest arbrat afectat per la sequera ja és irrecuperable, però en sortirà de nou. L’ecòleg alemany Wohlleben ens ho explica d’allò més bé a «La vida secreta dels arbres». Els cicles dels boscos, per sort, no son equivalents al humans. Tot i la meteorologia canviant, encara gaudim d’alzines, roures i d’altres espècies que, en alguns casos, tenen tres o quatre-cents anys. I això gràcies a la força de la natura i també, segur, segur, a l’esforç de molts desconeguts, avant-passats nostres, que van tenir cura d’aquests arbres, ajudant-los a tirar endavant contra tot pronòstic. Per la part que em toca, faig el que puc perquè la roda de la vida segueixi girant. D’uns anys ençà he anat plantant desenes d’arbres a l’entorn de casa. M’agradaria que, d’aquí a dos o tres segles, algunes persones afortunades es paressin a descansar sota la magnífica ombra que segur faran alguns d’ells: em daria per ben pagat! Ara sembla que els controls del Govern sobre la despesa d’aigua de fa poques setmanes ja són cosa del passat, però només cal que torni l’estiu amb la calitja consagrada i sant tornem-hi! A Girona diuen: «Aixís plogués fins que els ànecs de la terra pessiguessin els collons de Déu!» Entre una cosa i l’altra, no perdéssim el somriure que sorgeix natural d’entre l’extensa i subtil tradició renegaire catalana!

Per la corda es troba el ruc!

Fons econòmiques independents situen el dèficit fiscal català actual a l’entorn dels 22 mil milions d’euros anuals (i vés que no siguin més). Molts diners sens dubte i any rere any! Però quants calés són 22.000.000.000 €? Per la gent normal, aquella que no entenem de grans números, no hi ha manera de fer entenedora aquesta estratosfèrica quantitat de milions. Si algú fos capaç de donar visibilitat a aquesta borratxada de diners, quedaríem garratibats. I també es faria palesa la solució a molts i molts problemes que els catalans patim a diari. M’estranya que aquesta qüestió que afecta a tothom, sigui del color que sigui, no s’hagi abordat mai amb tota la força política necessària. Amb rigor, seriositat i, si convé, amb la pressió al carrer que calgués, per fer evident les desigualtats socials que genera. No val a dir que yo soy español i ja m’està bé com està! Perquè els milions de persones que viuen aquí i se senten espanyols, també resulten afectats de ple per aquest sistema recaptatori abusiu i desproporcionat, que fa que tots el serveis que depenen del Govern siguin deficitaris i no es puguin fer plans a futur. Un cop s’ha vist que mai aconseguirem pactar un referèndum vinculant, ni tampoc aconseguir pacíficament la independència d’Espanya, potser és l’hora –de moment– de jugar a curt i exigir allò que és ben nostre. Els impostos generats per la notable activitat econòmica catalana els hem de recaptar nosaltres i després pagar la quota estatal que ens toqui per ser espanyols. Els bascos, no se sap per quins set sous, tenen una autonomia fiscal total. Recordem que si estirem el fil històric, Catalunya té (tenia) tants o més drets que Euskadi per alliberar-se fiscalment del jou espanyol. Però (per simplificar) la força de les armes del borbó ens ho va arrabassar fa segles. No entenc encara com és que tots els partits polítics –de dretes o d’esquerres-- no estudien i plantegen propostes serioses per posar fi a l’espoli fiscal actual. Afecta a tothom, pensi com pensi! Està clar que si volem podem fixar fites molt més elevades i posar la independència a l’horitzó. Clar que ho podem fer! Però una cosa no va renyida amb l’altra. Tots aquells polítics que avui no tinguin aquest tema com a prioritari, no mereixen ser els nostres governants! Per la corda es troba el ruc! Si disposéssim d’aquests recursos –any rere any– no hi hauria restriccions sanitàries, ni manca d’aigua potable, ni problemes crònics amb rodalies, ni carreteres obsoletes, ni escoles en barracons, ni escassetat de residències per la gent gran, ni manca de vivenda protegida. Etc. etc. No volem seguir amb els problemes crònics actuals que, governi qui governi, ens empobreixen i fan col·lapsar el nostre sistema de convivència. Tothom sap que a les nostres contrades bull una brutal activitat econòmica generadora d’una riquesa, que és de justícia que es quedi aquí. No volem cap euro de fora, només els nostres i prou! És lícit poder somiar una Catalunya rica i plena, país modern, endreçat, espai de referència de la Europa del sud?

Al verd, l’amor s’hi perd!

La sequera persistent dóna més valor a l’aigua que cau del cel. Les alegres i boniques pluges primaverals ens han vestit la comarca de gala. Tot un oceà infinit de verds ufanosos omplen la retina de joia i benestar. Vinyes verdes, dolç repòs, que deia en Sagarra. Els verds són els colors de la natura. Això és una veritat incontestable. Però avui en dia, que les xarxes van plenes de bocamolls que parlen de tot allò que no saben, sentim a dir que el color verd també s'associa amb l'equilibri i l'esperança. I amb ecologia, harmonia, fertilitat, creixement, sostenibilitat, fortuna, misticisme. Verd, verdós, verdenc, verdura, verdet, verdejar... Tothom té el verd a la boca quan es tracta de donar èmfasi a qualque tema i que sembli natural. Les plantes són verdes perquè contenen clorofil·la, aquest pigment de color verd que absorbeix fotons de la llum per transformar-los en energia química i fer créixer la natura. Això al menys ens ensenyaven a l’escola de petits. Ara, la veritat, ja no sé que els ensenyen a la canalla i és possible que ningú els parli d’això! També, i de forma sorprenent, el verd s’associa a un cert to despectiu en expressions o formes de ser: un acudit verd, un vell verd. I, fent un paral·lelisme amb la fruita, direm que una persona està verda quan encara no està a punt, quan encara no és prou madura. No hi ha dos verds iguals. Només cal donar una ullada al bosc proper i allà mateix tenim tota la paleta matisada de verds impossibles. Verde que te quiero verde / Verde viento. Verdes ramas, declamava Garcia Lorca, enamorat d’una mossa d’ulls verds... Tot i ser un color abundant a la natura, la producció de tints i pigments verds no és un procès senzill. Fins la introducció de la química orgànica i els seus perillosos processos industrials, els tints verdosos s'obtenien de suc d’ortigues, ginesta o fulles de freixe, encara que eren colors efímers i destenyien amb facilitat. Diuen els que hi entenen que verd i vermell són colors complementaris: no és fan nosa un a l’altre. Heu d’anar un dia al museu de l’Abadia de Montserrat per gaudir meravellats de la Jove Decadent d’en Ramon Casas. Una jove indolent, vestida de negre i estirada al sofà de color verd, es deixa anar després de llegir un poema del petit llibre groc que l’acompanya. La jove model del quadre, de nom Lluïsa, va ser amant del Casas parisenc, abans que aquest trobés l’amor de la seva vida a Barcelona: la Júlia, venedora ambulant de flors i loteria a la Plaça Catalunya. Quan es van conèixer, la Júlia tenia disset anys i ell trenta-nou! Ai l’amor i les seves meravelles! Al verd, l’amor s’hi perd! Ara ens fa patxoca aquesta minoria d'edat, però si ho posem en context, o sia a principis del segle XX, una noia de 17 anys era molt adulta i, fins i tot, moltes ja eren mares a aquesta edat. No descobreixo res de nou si parlo de dones amb una força i un magnetisme capaç de desviar l’eix gravitatori de la Terra! Ai, que potser ja no es pot dir això i ara m’acusareu de masclista... Tant s’hi val. A partir d’una certa edat ja es poden dir les coses pel seu nom! Gira, il mondo gira / nello spazio senza fine... que cantava el gran Jimmy Fontana ara fa cinquanta anys...

Per Sant Josep, el pàmpol al cep!

Acabem d’arribar d’una bona caminada per Menorca. Amb uns amics estupends hem recorregut quatre etapes de vint – només un trosset de 60 km – del famós Camí de Cavalls. Diuen els que hi entenen que aquest sender molt ben senyalitzat, que dona la volta a l’illa en 185 km. i quasi sempre transcorre vora el mar, va ser creat pel rei mallorquí Jaume II, cap el segle XIII. La seva finalitat era, naturalment, defensar una illa molt apreciada pels navegants, gràcies a la seva estratègica ubicació al bell mig de les principals rutes marítimes del Mare Nostrum. I també, i sobretot, sobretot, cobejada pel refugi natural de la badia de Maó, la segona més gran del món, després de Pearl Harbor. Molt bé Menorca i el seu camí de Cavalls. Alguns trams bastant salvatges i escarpats, sobre timbes que formen penya-segats impossibles... En arribar els finals d’etapa, però, uns bons peixos a la planxa i uns bons vins del territori posaven pausa a uns peus castigats, i consol a un estomac sempre agraït dels regals del mar. Ja ens agradaria tenir al Penedès el nostre particular camí de Cavalls. Amb l’excusa de l’enoturisme podríem crear un camí semblant, copiant la magnífica idea del rei mallorquí, encara que de rei ni en tenim, ni en volem. Per aquestes contrades tenim bons caminaires i també bons vins per tastar. I aquí deixo la idea: dissenyar una ruta penedesenca fragmentada en vint etapes diverses, d’uns 10 km de mitjana, que podríem fer passar per llocs d’evident interès històric i paisatgístic i, alhora, fer parada i descans en bodegues que ens donarien a conèixer alguns dels excel·lents vins que tenim a tocar de casa nostra... Ja vindria a ser hora de posar en primera línia el principal producte de la terra, que, per sort, res té a envejar a qualsevulla regió del món. Si arribes en cotxe a la bodega, pagues. Si hi vas a peu, havent fet tota una etapa, copa de vi regal del territori i que, qui sigui, es posi les piles sobre com fer-ho possible! L’illa de Menorca ocupa una extensió de 700 km2, és a dir, no gaire més que la comarca de l’Alt Penedès (Obro parèntesi: el niu de carques de la Wikipedia española encara n’hi diuen Panadés! Passen els anys i alguns cervells encara es pensen que som a l’antigor...). Aquí no tenim un perímetre reeixit com una illa, però tant hi fa això. Hi ha rutes mil i gent que coneix el territori de memòria. Vinga caminaires, poseu-vos-hi...!! La Menorca primaveral, en bona part lliure de l’habitual invasió d’estrangers i visitants d’estiu, conserva aquest aire d’autenticitat que la fan única. A Fornells, per exemple i malgrat la desídia d’alguns molts restaurants i hotels, se sent bastant a parlar en menorquí: tot un goig el seu accent català! A l’estiu, però, és una altra cosa! Després, en arribar al Penedès, tot el territori fa dies que verdeja que dona gust i és que, com diuen per aquí, per Sant Josep, el pàmpol al cep! I d’això ja en fa dies...

Qui té la terra, té la guerra!

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen dels pagesos i ramaders de les nostres terres. Són notícia: tallen carreteres i autopistes! És a dir, molesten als pixapins, que no suporten que el col·lectiu de la terra no el deixi circular tranquil·lament. Aquest mateix personatge emprenyat dins el seu cotxe, tant se li’n fot si les maduixes venen del Maresme o del Marroc. O si la patata que compra ve de Polònia o d’Osona. Sí, d’acord, potser millorem i ara hi ha més gent que valora els productes de casa nostra. Però encara són (som) una minoria molt selectiva. A veure si és veritat que n’estem aprenent una mica dels nostres veïns francesos, que quan s’hi posen (a reivindicar la terra) fan tremolar mitja Europa. Però, ara i aquí, encara ens falta molt i molt per posar-hi els pebrots que calen. Una premissa que no falla mai: quan un gremi, sindicat o col·lectiu, vol fer-se escoltar, ha de fer soroll. Molt soroll! Si no, no existeixes i dures un telediari. Malgrat les bones paraules, els polítics només mouen fitxa quan algú fa prou merder com perquè la seva poltrona corri perill de ser ocupada per un altre. Al Penedès, tot i patint un sistema de producció vitivinícola demencial, els pagesos també han protestat. Però pocs i poc! Sí, s’ha de dir: han estat pocs i sense mesures contundents, com tallar autopistes o les vies dels trens d’alta velocitat. I és que en aquest país de pandereta, tothom sap que pots tornar a casa etiquetat de terrorista. D’això ja s’encarrega la guàrdia militar, que no es cansa de fer amics. El Govern provisional tampoc ha actuat com tocaria en tot aquest conflicte. Paraules, paraules i poca cosa més. No sento cap veu potent i assenyada posant la pagesia i la ramaderia al capdavant de totes les batalles. Ningú no recorda que la Pagesia és Territori en majúscules. És la nostra gent, cony! Sense aquest pagès que malviu de la terra i té cura del territori, no hi ha res. Només esbarzers i pobresa. Ens hem de treure de sobre tots aquests avions estrangers, carregats de fruites i verdures produïdes a l’altra punta del món. Algú dels que manen hauria de donar, d’una vegada per totes, un cop de puny sobre la taula i donar al sector agrícola una prioritat absoluta respecte d’altres sectors de producció social. Primer el pagès i després, els altres. Si no, estem fotuts. Potser pels bancs, per hisenda o per les grans corporacions financeres, els homes i les dones de la terra no representen gran cosa, però que ningú oblidi la força que tenen. Via fora, pagesos!

La peresa és mare de la pobresa!

Avui estic d’un peresós que fa feredat i per això demano ajuda al Chat GPT de Google, aquesta cosa que n’hi diuen Intel·ligència Artificial. Li dic: «Escriu-me un article de no més de 2000 caràcters, pel setmanari penedesenc el 3d8». I aquí teniu la resposta, generada també en català i en 15 segons.

"Penedès: Tradició Vinícola i Innovació Sostenible"

En els paisatges sinuosos del Penedès, la tradició vinícola esdevé una obra d'art que es fusiona amb la modernitat. Aquesta regió, arrelada a l'època romana, floreix com un epicentre de la viticultura, on la història i la innovació dansen harmoniosament.

Història en Cada Raim. Les vinyes que esculpen els turons del Penedès són testimonis d'una saga vinícola que es remunta als romans. La combinació de sol fèrtil i clima temperat dóna lloc a vins que porten consigo segles d'expertesa i passió.

Cava: L'Escudella d'Escumosos. El Penedès destaca pel seu contribut al món del vi amb el Cava com a joia indiscutible. Les varietats autòctones, Macabeu, Xarel·lo i Parellada, són l'ànima d'aquests espumosos, que s'elaboren amb la mestria del mètode tradicional. Cada glop és una celebració de la saviesa artesanal que ha elevat la reputació del Penedès arreu del món.

Sostenibilitat al Cor. Més enllà de la tradició, les bodegues penedesenques abracen la sostenibilitat. Des de pràctiques agrícoles respectuoses fins a la gestió eficient de l'aigua, aquesta regió es compromet a preservar la seva natura. El Penedès no només produeix vins exquisits, sinó que ho fa amb una mirada cap al futur.

Variedades Autòctones: Peces del Puzzle Vinícola. Les varietats com la robusta Tempranillo o la perfumada Malvasía donen vida al paisatge de vinyes. Cada cepa és una peça única en un mosaic que ressalta les característiques úniques del clima mediterrani i del sòl calcari.

Desafiaments i Triomfs. Tot i els desafiaments, els viticultors del Penedès han demostrat resiliència. Incerteses climàtiques i econòmiques no han aturat la producció d'aquesta regió, que continua prosperant. La clau rau en la capacitat d'adaptar-se i evolucionar sense perdre l'essència que fa única aquesta terra vinícola.

En resum, el Penedès és molt més que un simple productor de vins. És una crònica viva de la història que es desplega amb cada copa. Amb un peu a la tradició i l'altre a la innovació, aquesta regió continua encisant paladars i corrents dins i fora de Catalunya.

Ja veieu com se les arregla el jove Chatgpt! No he modificat ni una coma! Encara se li escapa alguna falta d’ortografia (en compto 9) i sintaxi, però dins d’una redacció plena de tòpics, se’n surt prou bé! I això només ha fet que començar! Aviat ja no caldrà que la canalla vagi a escola o, en tot cas, només a jugar!! De fet, ja quasi, quasi com ara! La peresa és mare de la pobresa!

Ara és l'hora que el pet és fora!

Aquests dies estava llegint MANIAC. Una complexa i atractiva història novel·lada, relativa a la vida –en molts casos turmentada– i les relacions personals d’una colla de científics hongaresos, superdotats i jueus, que van sortir per cames de la persecució dels nazis. Tot rutlla a l’entorn de John von Newmann, personatge irrepetible, una ment extraordinària, un home sense límits ni tampoc escrúpols. Els militars americans els van acollir entusiasmats. En pocs anys el seu esforç intel·lectual va suposar una formidable empenta d’allò sempre bàsic pels ianquis: «Let's Make America Great Again». Sota la batuta del duo von Newmann i Klara Dan, la seva dona, va sorgir allò que en podríem dir el primer ordinador capaç d’interactuar amb els humans mitjançant fitxes perforades. Era una màquina monstruosa, grossa com un tren, instal·lada en càmeres refrigerades, carregada de milions de circuits, vàlvules i transistors. La primera feina destacada que li van encarregat al «maquinot» va ser que calculés els complexes paràmetres que permetrien la construcció de la bomba d'hidrogen. La famosa bomba H! La seva explosió descomunal, a la tardor de 1952, va fer desaparèixer una illa sencera del Pacífic i van deixar esquifides a Little Boy i a Fat Man, allò que set anys abans havien estat les criatures atòmiques de l’Oppenheimer. La bomba H era (i és) tan monstruosa que els mateixos que la van fabricar van quedar estupefactes davant del seu poder d’anorreament. Alguns d’ells fins i tot es van trastocar en veure el diable en persona. El gran pet d’Hiroshima i Nagasaki encara retronava dins les consciències de tota la humanitat i no en tenien prou! Bé, la història ja la coneixem i la guerra freda ha passat, però la calenta, no! Les bombes nuclears segueixen ben guardades i a punt de que algun bèstia amb poder –n’hi ha molts– decideixi acabar amb la vida animal al planeta. Només faltava en aquesta estrafolària orquestra nuclear el divertit líder de Corea del Nord, que si no fos perquè té el que té, fins i tot ens faria gràcia! Tot s’aguanta pels pèls... Menys mal, però, que ara arriba la IA, o sigui la Idiotesa Absoluta, també anomenada Intel·ligència Artificial. Em fan gràcia els noms que els propis inventors posen a les seves joguines. És com anomenar ‘Serveis d’Intel·ligència’ a feines que, habitualment, fan persones que no cal que siguin gaire intel·ligents per fer-les. La IA –reitero, Idiotesa Absoluta– ens porta a imaginar un món on aviat no caldrà pensar gaire: les màquines ho faran per nosaltres. Ara pla! El propi von Newmann ho tenia clar: «Contra el progrés, no hi podem fer res» Ara és hora, que el pet és fora!

No hi ha dol sense consol!

Quants més anys passen, més gran es fa la cosa i més ens adonem d’allò que va suposar l’extraordinària revolució del primer d’octubre del 17. Els polítics no van tenir la determinació d’implementar els resultats obtinguts a les urnes i va ser perquè ningú del govern es creia que allò anava de debò. Tot era, o va ser, un tour de force per intentar negociar, amb els inútils del govern de Rajoy, una millora de les condicions de la nostra autonomia. Però ningú es pensava que s’arribés tan lluny i el catalans sortíssim al carrer en massa a defensar les urnes. Els castellans, sense manies, ens van fotre la cavalleria per sobre i nosaltres, tot defensant les urnes, ens vam deixar trencar la cara per sicaris disfressats de policies, al crit del aporellos! Sis anys després ens trobem a la mateixa línia de sortida, tot i que res no s’assembla al setembre del 17. Les reivindicacions d’aleshores s’han quedat en paper mullat i ara potser ens conformarem en que tothom pugui tornar a casa sense la guàrdia civil a la porta – què volen aquesta gent? -- i que els trens de rodalies siguin una mica més nostres. Ben mirat, poca cosa després de tant sofriment, de tant menyspreu, de tanta vexació. A les històriques manifestacions dels anys precedents al 17 no es va sentir cap eslògan, cap crit, cap reivindicació demanant les rodalies. Sisplau, quina presa de pel! Però ja se sap que si t’enfrontes al poder colonial amb somriures, t’acaben posant de cara a la paret i et retornen l’afalag amb mastegots, presó i ruïna. La catalanofòbia segueix in crescendo arreu, atiada per l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, tant s’hi val, tot i que, tal com deia l’Àngel Guimerà: som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol! Després d’aquell dia meravellós, però, hem entrat en allò que els psicòlegs, davant d’una pèrdua personal o col·lectiva, defineixen com les fases del dol: negació, ira, negociació, depressió, acceptació. Primer va ser la negació: «No pot ser que ens estigui passant això»; Després la ira: «La mare que els va parir!»; Més tard, la negociació: «Perdut per perdut, negociem amb aquests malànimes, a veure què en traiem». I ara mateix estem immersos en les dues etapes que ens resten per cremar! Mentrestant, els de la CUP tocant el flabiol, el Junqueras que no està bé, els galls i les lloques de Junts, immersos en el seu guirigall particular i no cal ni mencionar als pro-espanyols. Doncs ja em direu! Quan s’acabin de cremar les cinc fases –un mínim de 20 anys– podrem tornar a començar. A l’emperador i pensador romà Marc Aureli, se li atribueix la pensada que diu: per difícil que sigui un problema, sempre hi ha algú capaç de resoldre’l! No hi ha dol sense consol!

Treure's el barret!

 El teixit associatiu de Catalunya és inabastable, inesgotable. Ateneus, cooperatives, acadèmies, agrupacions, assemblees, amics de..., clubs esportius, exposicions, casals, fundacions, grups de teatre, centres, etc. etc. Centenars i centenars d’entitats que apleguen desenes de milers de persones que s’agrupen per afinitats o interessos comuns. És un fenomen de llarg recorregut històric a tot Catalunya, però no m’atreviria a dir que passa el mateix i amb la mateixa proporció arreu de l’Estat. Aquesta darrera afirmació és només intuïtiva i no es basa en cap dada empírica. Crec que bona part de l’èxit que va tenir l’embat del primer d’octubre del disset fou deguda a aquesta capacitat del moviment popular, aglutinada sota el paraigües d’associacions catalanes de tota mena i condició. Que ningú es pensi, però, que aquesta inquieta bellugor d’aquells dies s’ha fos; ni de bon tros. Tothom està amagat a la foscor esperant noves idees, nous lideratges i que tot es torni a engegar. Potser tardarem anys. Potser no. Mentrestant, cadascú a la seva i tothom en marxa, encara que sigui al ralentí. Cada dia ens arriba documentació relativa a tota mena d’activitats: impossible anar a tot arreu! Cada poble, cada barri, cada ateneu, té els seus puntals, les seves patums imbricades dins el teixit social, sense els quals tot seria més complicat, més difícil. Des d’aquí el meu respecte i la meva admiració per la feina que fan aquestes persones, perquè tots plegats siguem culturalment i socialment una mica més rics. També s’ha de dir que els ajuntaments i les entitats oficials tenen un paper destacat en tot allò que es refereix a cessió d’espais i coordinació d’esdeveniments. Però a nivell local i comarcal, segueixo pensant que el gruix de les tasques associatives la porten persones particulars, dotades d’un gran sentit social i corporatiu i, naturalment, sense cap ànim de lucre. I, no cal dir-ho, que dediquen bona part del seu temps vital a aquests projectes comunals. Fa goig veure com les idees, a voltes, agafen forma i acaben per convertir-se en tossudes realitats. Moltes persones manifestem el nostre agraïment envers aquests líders, que amb el seu esforç i determinació, són capaços d’arrossegar una bona colla de voluntats individuals! Fa temps, quan tothom portava capell, treure’s el barret era una opció de cortesia davant alguna persona que ens mereixia tot el nostre respecte. Doncs bé, em sembla que me’n buscaré un, per tenir l’oportunitat de treure-me’l en presència d’aquestes persones altruistes i honestes que ens omplen de senzillesa, vida i saviesa.

Escalfar-se la llengua!

 La nostra llengua se’ns mor a la boca. I només trobo un culpable: nosaltres mateixos! No és la primera vegada que trec aquest tema i potser tampoc serà l’última. De forma incomprensible, molts d’aquells que podríem catalogar de catalans genuïns, amb arrels al territori de fa segles, ens passem voluntàriament al castellà a la mínima, marginant la parla que ens van transmetre les nostres mares. És una absurda submissió a la llengua dominant i, per descomptat, als dominants. Mantenir la llengua pròpia, parlada a tothora, exigeix un esforç constant i suposo que moltes persones ja s’han cansat de lluitar en aquest dia a dia militant. Molts estudis parlen dels dos milions de persones diverses que en els darrers vint anys han arribat a casa nostra amb una mà al davant i l’altra al darrera. I ho han fet sense un bagatge cultural que els habilités per abordar, gestionar i comprendre allò que significa la pervivència o la pèrdua d’una llengua ancestral. És així que, fins i tot, molts d’ells també han perdut els seus orígens i no ho saben. Aquest és el drama! El bilingüisme de dos idiomes tan poc comparables numèricament –català vs espanyol– és una tramposa reivindicació d’aquells que només parlen espanyol i, en realitat, reivindiquen el dret de conquesta! Jo fa anys que parlo sempre en català. Arreu i amb tothom! I ho aconsegueixo quasi sempre, tot i que a vegades em trobo amb el pilot automàtic posat, parlant en espanyol amb bons i vells amics poliglotes de moltes llengües, menys del català. Res no fa més mal que aquells que viuen aquí –catalans i no catalans– i estan preocupats per tots els drets mundials, menys per la llengua catalana, que se’ls en fot del tot si desapareix o no. Amb aquests no podem contar-hi! L’any 1995, el Quebec va perdre per molt poc el referèndum per convertir-se en un estat independent del Canadà. De llavors ençà i malgrat la imparable pressió de l’anglès com a idioma universal, els quebequesos no han renunciat mai a la seva llengua i el québécois –el francès del Quebec– és la llengua que tothom parla sense complexos i arreu. I els canadencs d’altres estats respecten aquest fet diferencial. No com aquí, que sempre anem disculpant-nos per ser catalans i parlar la nostra bonica llengua. Si encara som catalans és gràcies al nostre idioma, i no em vull escalfar la llengua! Està bé aquesta moda del Congreso, on ara els diputats poden parlar la llengua que volen, però jo el que vull és poder parlar aquí, a Catalunya, en català i ser entès per tothom –policies, metges, funcionaris i espanyols– sense por de patir mofa, escarni o desdeny!

L'aigua fa granotes!

 Aquest any les vinyes han patit molt. Ja portem masses anys de sequera pertinaç i el món vegetal es queixa amb raó! L’aigua no arriba a les arrels i la planta diu que sense aigua no treballa... En nom del progrés, l’home ha fet tantes barbaritats que comencem a pagar-ne les conseqüències. En diuen escalfament global i ja veurem com acaba tot plegat. Imagineu-vos que tots els diners que s’han cremat en armament en aquests darrers cent anys, s’haguessin invertit en resoldre el problema de l’aigua a nivell mundial... No tindríem cap problema! A banda, clar, que el mateix planeta no pot aguantar ja vuit mil milions de persones que respiren, mengen, beuen i fan altres coses. Ningú no té solucions per problemes d’aquesta magnitud. Ni tan sols Malthus: ningú no les té. Però si no ens hi posem amb tota la força, tot plegat farà un pet com una gla. Diuen els que hi entenen que enguany la vinya jove ha sedejat menys que la vinya vella. Primer argument: els joves ho aguanten tot. Bona conjectura. Segon argument: la poca aigua que ha caigut s’ha quedat a la superfície, que on es mouen les arrels de la vinya jove. Impecable raonament. Per allà la vora, a la llera de Llitrà, pasturen uns cabirols que mengen de tot, fins i tot esbarzers, però d’aigua en troben ben poca, si és que en troben. No sé si en tenen prou amb l’aigua que incorpora la menja que els alimenta, però ho dubto. El cas és que per allà campen, sempre alerta, sempre fugissers. D’altra banda, sí, és ben cert, hem après a dessalar l’aigua del mar. La dessalinitzadora del Prat, a ple rendiment, aboca a la xarxa dos mil litres d’aigua potable per segon. Per la indústria i l’aigua de boca. Molt bé. Però i els conreus de terra endins? Què em fem dels recursos agrícoles i ramaders i de les persones que hi viuen i en treballen? Està clar que el rebost europeu és escàs i els problemes que tenim aquí, també els comencen a tenir allà, on fins fa poc l’aigua era una alegria constant, un bé sobrant. Tenim tecnologia més que suficient per començar a pensar en dissenyar rius inversos: del mar cap a la muntanya. Per què no? Sí, sí, tal com sona. Avui en dia tenim a Catalunya, dues plantes dessalinitzadores que produeixen 80 hm³ cada any. Els pantans catalans tenen en conjunt una capacitat màxima de 700 hm³. I diuen que a Catalunya consumim 1 hm³ cada dia... Doncs només és qüestió de fer números i abocar-hi el carro gros. Creació en els propers 20 anys de 10 plantes dessalinitzades d’última generació! Aigua amunt i omplim pantans. I si plou, festa! «Escolti: i tot això, qui ho paga?», que diria en Pla. Quan es tracta d’aquest be essencial, anomenat aigua, el preu no es pregunta! L’aigua fa granotes!

L'acasió fa el lladre!

L’altra dia deien els de la tele que la policia havia detingut uns lladres que havien robat una maleta a l’aeroport de Barcelona. Fins aquí tot bé, tot molt quotidià. Cada dia algun xoriço s’emporta allò que no es seu. I fins i tot en pesquen alguns. Fins fa poc, i no sé si encara està vigent algun país tradicional, al lladre se li tallava la mà, per allò que amb aquesta (mà) ja no robarà mai més res. Tot i aquesta amenaça radical, segueix havent-hi molts lladregots arreu. O sigui que robar forma part de les més històriques i tradicionals costums de totes les cultures i tots els temps. Em direu que són pocs i sempre és gent marginal. Alto les seques! Parlàvem d’un lladre d’objectes, però de lladres n’hi ha de tots colors. Els més desapercebuts i els més rics: els lladres de guant blanc o de coll blanc. Poden robar milions amb una simple ordre ministerial o una laberíntica compra venda d’un bé que ni tan sols és seu. Enginyeria financera, en diuen els periodistes amb poca formació i escrúpols, per justificar els lladres d’aquesta categoria. Mare meua, quin periodisme que pul·lula avui en dia pels mitjans de comunicació! Però tornem al tema que encetava aquestes quatre ratlles d’estiu. El robatori de l’aeroport del Prat no va ser una estirada de bossa qualsevulla. No. Van ser uns lladres professionals (serbis sembla ser) molt ben informats, perquè aquell dia només van afanar l’única maleta que contenia joies i calés per un valor de vuit milions i mig d’euros! L’ocasió fa el lladre! A veure, a veure... Els fets. Tenim uns simpàtics russos, que duen una borsa de mà de la marca Louis Vuitton i que es dirigeixen a Emirates per a gaudir d’uns merescuts dies de vacances. En un moment de distracció, mentre la iaia fa una foto a la néta, uns lladregots els hi prenen la maleta carregada de joies i diners. La policia busca, troba i deté els xoriços, recupera els diners i les joies i els hi torna als propietaris. Pregunta legítima: i si en ves d’una honrada família russa i rica, és tractés d’una família de mafiosos que trafiquen en tota mena de substàncies prohibides, d’aquestes que donen molts i molts diners. Armament, drogues, etc. Perquè qui pot comprar un diamant valorat en cinc milions d’euros i d’altres joies i deixar-lo descuidadament dins una bossa de mà a un aeroport! Quants milions s’han de tenir per actuar amb aquest desvergonyiment i aquesta alegria: vuit-cents o vuit mil? Ja deia fa dies el Sr. Zorrilla, en el seu Don Juan Tenorio, que «Quien roba a un ladrón, tiene cien años de perdón Si ho arribo a saber, fa temps que m’hagués fet rus i mafiós, o lladre, tant li fa!

Rentar-se les mans!

He trobat molt poca documentació relativa a la riera de Llitrà. En prou feines està documentat el seu naixement entre les torrenteres properes a l’Avellà. Travessa els termes de Font-Rubí, Vilobí, Pacs, Vilafranca i Monjos fins arribar al Foix, amb un recorregut total que potser s’aproxima als 20 km. En tot cas, fa anys era una riera important que donava rec a una munió d’horticultors que treballaven vora els seus contorns. Jo, de petit, m’hi havia banyat en ple estiu, capbussant-me en els múltiples tolls d’aigua clara i neta que saltejaven el seu recorregut. Després, cap els anys 70, la instal·lació massiva de granges a l’entorn de les rieres va fer que l’aigua baixés de tots colors, menys del color de l’aigua. També, en aquest capítol vergonyant, hem d’afegir-hi les múltiples industries i negocis vorers que hi abocaven porqueria amb total impunitat. Però els rigorosos controls sanitaris que l’ACA ha aconseguit imposar i la pròpia extinció d’aquest tipus d’explotacions ramaderes ha fet que ja no se’n tiri de merda a la riera. Però, clar, si al canvi climàtic li afegim que el consum d’aigua s’ha multiplicat per 10, el resultat és que la rieres baixen seques o quasi. La terra ha dit prou! Si ens centrem en el tram final del recorregut vilafranquí de 3,5 km, podem dir sense embussos que en una bona part és un cau de merda. Us proposo que un dia aneu a donar un tomb pel tram comprès sota de la carretera de la Munia, fins arribar als Monjos. Aigua pútrida, infecciosa, de color marró, lletosa, violeta, negra. Fastigós. Un espectacle lamentable, impropi d’una Vilafranca del segle XXI. Tot plegat tercermundista. I en aquest cas no es tractava d’una fuita casual, sinó d’una desídia estructural que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots plegats. Això que la mateixa web de l’Ajuntament informa que es pot ser padrí de la Riera de Llitrà, agafant una responsabilitat i un compromís amb l'entorn natural de la comarca. En aquest padrinatge s’hi poden veure noms d’institucions i empreses vilatanes de primer ordre. Custòdia del territori en diuen! Ens expliquen que fa pocs anys s'hi van fer tasques de neteja i desbrossament, de plantació d'espècies de ribera, de senyalització de nous camins, entre d'altres. Menys mal! I no es tracta solament de la riera putrefacta de Llitrà en aquell tram, sinó de tot l’entorn que encara queda per edificar: literalment, un gran abocador. Llaunes, plàstics, vidres esmicolats, matalassos esbotzats, cotxes desballestats, etc, al costat mateix de lluents empresses de renom. Tothom vol rentar la cara al territori, però molts només s’hi renten les mans!

Sa monja l'encén i es frare l'apaga!

Davant el mirall, a vegades ens fem trampes al solitari i volem veure reflectida la imatge més favorable que tenim de nosaltres mateixos: aquella en què s'hi veu una persona esplèndida, jove, eixerida, en plena forma, que s’anava a menjar el mon, just ara no fa tants anys. Però el temps no passa en va i són els amics i les amigues qui s'encarreguen de recordar-nos que la nostra imatge ja no és aquella que guardem al bagul dels records secrets. Qui té un amic o una amiga de la mateixa edat, té un mirall sincer que retorna imatges crues, sense interferències, reals com la vida mateixa. La cadència impertorbable del dia a dia i els anys que s’escolen sense remei, posa cadascú al seu lloc, sense necessitat de prendre grans decisions. Tot bé rodat! Els obstacles del camí s'obliden quan s’han superat. Ah!, era així de senzill, això tan complicat de viure? Quan passo uns dies a la capital i, a manca de la feina física que m’omple els dies del Penedès, tinc tendència a la introspecció. Passejo, camino, faig el badoc pels carrers i bulevards, sempre acompanyat del meu estimat quisso: ja sabeu, en Ross. La ciutat, totes les ciutats, són també com una gran panoràmica dels temps que corren. Anem al cinema a què ens expliquen històries reals o inversemblants, però si obrim els ulls, pels carrers de la capital s’hi veu de tot. Allò que agrada i allò que repèl. La placidesa de la gent que passeja tranquil·la, sense cap objectiu. La policia fent el gandul, patrullant des de dins els cotxes: vinga, tots a peu! Gargots maldestres brutejant totes les cantonades. ¿Per què els agrada tant a tota aquesta cort de poetes del no res, això d’empastifar d’excrements literaris les parets i els mobles de la ciutat? ¿Per què tenim lleis tan laxes protegint aquesta colla de gamarussos? Fins i tot en Basquiat renegaria de vosaltres. Pallussos! Escribes del detritus! Escopiu, com en Salvat, a la closca pelada dels cretins! Rambla Catalunya avall, però, cap al migdia, s’hi troben tot de senyores interessants, elegants, ocioses, relaxades, operades, maquillades, ulleres Gucci, borsa Prada, essència Loewe, mòbil de disseny caríssim. Carregades de botox, liftings, peelings i targetes MasterCard. Ara mateix van camí del massatgista que els hidratarà la pell amb àcids hialurònics i eliminarà arrugues, suors, taques i personalitat. Després del massatge aniran a comprar alguna coseta a les botigues de luxe amb guarda de seguretat a la porta, com si fos un banc. Mentre elles gasten a mans plenes, el seu estimat homenot guanya fortunes amb negocis obscurs. Barcelona, cap i casal de Catalunya, micro-univers global! Aviat donaran un premi al que trobi un indígena parlant català!

Llamp d’inútils!

Un any més, Sant Jordi ha estat tot un èxit... Festa grossa arreu. Increïble a Barcelona. Tothom compra llibres i més llibres. Una altra cosa és llegir-los. Comprar és un fàcil. Llegir és més difícil. Els escriptors consagrats de sempre publiquen un nou llibre cada molts anys i van fent una mica a esquenes de la festa del llibre. Avui, el paradigma de l’escriptor és una persona coneguda, que surt per la tele i fa no sé què, i de passada escriu quatre cosetes i ven milers i milers de llibres. Tot això en un país farcit de bons escriptors joves, que feina tenen a vendre dos-cents exemplars de la seva novel·la i feina tindran a treure el caparró entre tanta faramalla mediàtica. Però això sí, la festa del llibre i la rosa és increïble. La gent fent cues i cues per aconseguir que aquella senyora coneguda o aquell periodista famós et signi el llibre que acabes de comprar i no llegiràs mai. Només per això sol, els catalans ja som un poble diferent de tots els pobles que es fan i és desfan. Sempre sotmesos, sí. Sempre obedients, sí. Però increïblement diferents. Voldríem fer la nostra, però com que som gent de pau i els altres no, doncs així ens va. No ens agrada barallar-nos amb ningú per cap motiu, i si convé ens deixem atonyinar sense problema: és la nostra manera de ser i fer. Som el que fem i no el que pensem... Ara comença la campanya electoral per les municipals i tots els candidats treuen a passejar la seva cara amable, visiten mercats plens de senyores i senyors riallers que fan veure que omplen la cistella, quan en realitat formen part de la comitiva del candidat. Totes les persones que aspiren a un càrrec electe parlen amb la boca plena de la seva ciutat estimada, i també repeteixen allò de que bé ho faria jo i que malament ho has fet tu. Manipula i somriu. Mana i mama. Quan més gran és la ciutat, més obra pública i més martingales i comissions. En aquest broc gros de la política es dona una mescla pornogràfica de gent molt preparada, exigent i disciplinada en el treball, barrejats amb un poti-poti de vividors que es mouen impunement i plàcidament dins la cosa pública. Abans potser eren més conscients del seu cretinisme i s’amagaven a la foscor, com les rates. Ara ja no els cal i els més agosarats fins i tot fan ostentació pública de la seva estupidesa. Només cal posar-los un micròfon al davant per fer palesa la seva ignorància disfressada de la prepotència que els dona el mateix càrrec que ocupen. A tall d’exemple, aquests dies hem constatat, un cop més, que Renfe no va ni amb rodes. I de qui és la culpa? Doncs està claríssim! El responsable ha estat un llamp! Una subestació de control important crema per culpa d’un llamp, en un dia que no va caure ni un llamp per allà la vora! I el responsable màxim d’Adif en aquestes terres, acostumat a no dir mai la veritat, diu sense parpellejar. «Ha sido un relámpago». Llamp d’inútils! Després de la victòria històrica i sense pal·liatius de l’1 d’octubre del 17 i la posterior cagarel·la del polítics implicats, ja es veia a venir que aniríem pel pedregar. Però mai dels mais ningú s’hagués imaginat la Generalitat convertida, ara sí, en una gestoria plena de capitosts abaixant el cap davant el poder central. Tal com deia un que feia de Montilla: «Visc a Cataluña»!

Més val un ai que cent gemecs!

A vegades no caldrien les paraules entre persones. Una sola mirada pot tenir prou força per atraure. És una mescla additiva de sentiments, emocions i confiança, provocada per l’oxitocina, aquesta hormona que ara està de moda i que el cos allibera quan es troba la mar de bé. Els anglesos en diuen feeling d’aquesta barreja d'intuïcions sensitives. Molts paràmetres en joc a l’hora de la primera coneixença: l’atracció de la veu, la mirada, els moviments dels músculs facials, el gest, la complicitat. La pertinença al mateix subgrup hormonal: la seducció. Que després passin o no més coses, poca importància té. Si deixéssim deixar de banda –impossible– la castradora educació que hem rebut, no hi hauria resistència, ni paraules plenes d’excuses, ni romanços, per tirar endavant una bona rebregada. Moltes vegades un únic intercanvi furtiu de mirades, tot creuant-se pel carrer, dóna més informació que tot el Google sencer. L’amor el va pintar un cec, diuen. També trobem qui enamora per la veu, per la força i l’elegància de la seva dicció. No són gaires les persones afortunades que tenen aquesta capacitat de seducció a distància. Per telèfon, per exemple. Si en coneixeu cap d'aquestes meravelles parlants, tracteu-hi sovint: veureu que oir-les us tranquil·litza, us narcotitza. Que els seus silencis us calmen. Que el seu ritme pausat us embruixa. Si voleu, mentre parleu en la distància amb el vostre amic o amiga de veu magnífica, seductora, plaent, podeu dir coses incongruents, balbotejar, gemegar si voleu. Ell o ella ho entendran de seguida: hi estan avesats... Més val un ai que cent gemecs! Quan es trenca el gel, però, és la llengua i no d’altres òrgans sexuals més evidents qui encén la metxa del desig. Llengües farcides de confidències en veu baixa, de paraules xiuxiuejades a cau d’orella. La vella costum mil·lenària i natural del sexe, amb el plaer que du associat. A vegades, amb poca cosa n’hi ha prou. Molt i bé, no van pel mateix carrer! Ara, per una estona, desconnecto la meva ment insaciable i m’apresto a fer la migdiada. Des del llit estant, panxa enlaire, observo els raigs de sol que, després de rebotar en el terra encerat del passadís, es colen a la cambra per l’escletxa de la porta mal tancada. El mirall del sostre va ple d’imatges reflectides per l’atzar. Tot allò que es mou al carrer entra a formar part del miratge lluminós. Plans paral·lels, accelerades rectes perpendiculars a un pla fix i que es desplacen en totes direccions, feixos de plans dinàmics que es tallen en rectes fugisseres. Quanta geometria al nostre abast només resseguint l’estela de les partícules lluminoses juganeres, el joc de clars i foscos de la vida.

Casa mia, per pobre que sia!

Avui he tingut un somni ben viu. Res a l’alçada del «I have a dream» del Martin Luther King. Només ha estat una cosa personal, llunyana, bonica. Tot passava en el bosc proper, vora la riera de Llitrà, on l’aigua, en aquesta època de l’any, baixa tranquil·la i pausada. Un munt d'aranyes de tota mena i condició, treballen amb fermesa i determinació fent els seus nius. Aranyes multicolors, amb la panxa rodona dibuixada amb lluents tires negres, blanques, grogues, vermelles. Es passen hores i hores teixint les seves teranyines de seda enganxosa, on sovint s’hi veuen borinots despistats que han estat caçats sense pietat en la trampa llefiscosa. No hi ha manera d’escapar-se d’aquest parany inapel·lable, que és la vida mateixa. L’aranya, triomfadora, s’ho mira des de la distància, però no se’l cruspirà fins que estigui ben quiet: mort per esgotament, gana o set. I, si aleshores ja va tipa, embolcallarà la presa amb un capoll de seda, que li fa de taüt per conservar-lo ben fresquet. L’aranya laboriosa gasta molta energia en construir les seves magnífiques espirals geomètriques, però després es passa la major part del dia descansant i esperant tranquil·la a recollir la manduca caiguda del cel. Només ha de vigilar que cap ocell no s’enamori d’ella. La seda que fabrica el seu abdomen, a part de trampa mortal, acaba per dibuixar esplèndides mansions, on hi viuran ella i els seus descendents. Els mascles que circulen per allà la vora, tenen una funció genètica, en teoria, molt senzilla: deixar per allà la vora el seu esperma i elles ja s’ho faran! I atenció que les femelles aranya tenen molt mala llet i alguns mascles novells s’hi acosten massa i acaben, primer enteranyinats i després a la panxa de la que serà la futura mare dels seus descendents. La vida salvatge no admet concessions ni errors: moltes vegades no hi ha segones oportunitats. Caminant pel bosc ja sabem que cal anar amb cura per evitar quedar-se també amb la cara o els braços plens d’aquella textura gomosa i fastigosa. I, per postres, si bades i caus en el parany, has de afanyar-te per anar llest prest, i treure’t de sobre la bestia peluda: o sigui, l’aranya enfadada. Perquè un intrús li acaba de destrossar el palau i, emprenyada, ens voldrà mossegar. Casa mia, per pobra que sia! I, alerta, perquè tenen una fiblada potent, amb un verí picant que et deixa ben galdós. Em desperto relaxat i descol·locat per la juguesca impensada del subconscient que, aquesta nit, ha sigut capaç de trobar, entre milions de neurones esgotades, alguna cosa desendreçada que jo ben guardava de feia anys. Masses anys. Potser seixanta. L’esperança segueix ben viva, encara que res de tot aquell somni vertader pugui avui fer-se realitat. I és que sol haver-hi com de la nit al dia entre allò que s’esdevingué i allò que s’esdevindrà! He tingut avui un somni, una pedra d’esperança! Però només ho he pogut recordar a la pissarra d’una plàcida i ben dibuixada nit de març. En obrir els ulls tot s’ha esborrat, dissolt per entre borroses lleganyes matinals.

De vell enllà no s'hi va!

Davant el mirall, a vegades ens fem trampes al solitari i volem veure reflectida la imatge més favorable que tenim de nosaltres mateixos: aquella en què s'hi veu una persona esplèndida, jove, eixerida, en plena forma, que s’anava a menjar el mon, just ara no fa tants anys. Però el temps no passa en va i són els amics i les amigues qui s'encarreguen de recordar-nos que la nostra imatge ja no és aquella que guardem al bagul dels records secrets. Qui té un amic o una amiga de la mateixa edat, té un mirall sincer que retorna imatges crues, sense interferències, reals com la vida mateixa. La cadència impertorbable del dia a dia i els anys que s’escolen sense remei, posa cadascú al seu lloc, sense necessitat de prendre grans decisions. Tot bé rodat! Els obstacles del camí s'obliden quan s’han superat. Ah!, era així de senzill, això tan complicat de viure? Quan passo uns dies a la capital i, a manca de la feina física que m’omple els dies del Penedès, tinc tendència a la introspecció. Passejo, camino, faig el badoc pels carrers i bulevards, sempre acompanyat del meu estimat quisso: ja sabeu, en Ross. La ciutat, totes les ciutats, són també com una gran panoràmica dels temps que corren. Anem al cinema a què ens expliquen històries reals o inversemblants, però si obrim els ulls, pels carrers de la capital s’hi veu de tot. Allò que agrada i allò que repèl. La placidesa de la gent que passeja tranquil·la, sense cap objectiu. La policia fent el gandul, patrullant des de dins els cotxes: vinga, tots a peu! Gargots maldestres brutejant totes les cantonades. ¿Per què els agrada tant a tota aquesta cort de poetes del no res, això d’empastifar d’excrements literaris les parets i els mobles de la ciutat? ¿Per què tenim lleis tan laxes protegint aquesta colla de gamarussos? Fins i tot en Basquiat renegaria de vosaltres. Pallussos! Escribes del detritus! Escopiu, com en Salvat, a la closca pelada dels cretins! Rambla Catalunya avall, però, cap al migdia, s’hi troben tot de senyores interessants, elegants, ocioses, relaxades, operades, maquillades, ulleres Gucci, borsa Prada, essència Loewe, mòbil de disseny caríssim. Carregades de botox, liftings, peelings i targetes MasterCard. Ara mateix van camí del massatgista que els hidratarà la pell amb àcids hialurònics i eliminarà arrugues, suors, taques i personalitat. Després del massatge aniran a comprar alguna coseta a les botigues de luxe amb guarda de seguretat a la porta, com si fos un banc. Mentre elles gasten a mans plenes, el seu estimat homenot guanya fortunes amb negocis obscurs. Barcelona, cap i casal de Catalunya, micro-univers global! Aviat donaran un premi al que trobi un indígena parlant català!

No es fa res per no res!

No es fa res per no res! Segons el malaurat escriptor Vicens Pagès Jordà, la porqueria televisiva, com a gènere criminal en alça, va començar el 1963 amb el pistoler que mata en directe l’Oswald, un dels tiradors que va assassinar el president Kennedy en ple centre de Dallas i davant de centenars d’espectadors incrèduls. No perquè abans d’aquell dia no passessin també coses horribles, sinó perquè fins aleshores no hi havia tecnologia suficient per emetre en directe. Extraordinària aquesta Kennedyana que ens presenta Pagès-Jordà com a darrer treball pòstum i meravellós. Tota una lliçó de bona escriptura. L’amor i la mort. El poder i l’ambició. Violència, orgull, diners, elitisme, bellesa, adulteri, fatalitat. Cap guionista d’aquests que ara proliferen arreu, hagués pogut dibuixar i donar forma a una realitat que, com sempre, supera qualque ficció. No us heu de perdre aquest llibre. Sobretot si teniu una certa edat i sabeu qui era el clan Kennedy. Ara us faig una pregunta retòrica: sabeu què coneixen els menors de divuit anys – per posar un topall – sobre tot allò que va passar el segle XX, Kennedys inclosos? Jo us ho diré jo: re. No saben res. I no per culpa seva, sinó a causa de la davallada, en termes relatius i absoluts, dels programes educatius. A les escoles, molta inclusió, molta igualtat, molta collonada transversal plena de continguts trivials, i cap imposició memorística, d'aprenentatge dur o de crítica intel·lectual exigent. També gràcies a la telebasura que tot el dia omple les cases de banalitat, estem creant una subespècie d’analfabets funcionals que acaben amb el cervell deteriorat. I també voten! Tot ho deixem en mans del Google i de la Wiki, i dels Governs de torn, que cada vegada més ens diuen: paga impostos i no pensis, que nosaltres ja ho farem per a tu. No es fa res per no res! La Terra, però, tossuda, impertèrrita, seguirà girant en torn de sí mateixa, una volta cada dia, independentment de les barrabassades a que sotmetem el Planeta. Ara ja som vuit mil milions de persones i millor no pensar en aquesta barbaritat absoluta, irresoluble, catastròfica. És una qüestió de primer de lògica dir una cosa dura com aquesta: tantes persones no hi cabem! I ja està! Si algun dia algun animal d’aquests que manen molt i molt ho fa petar tot i ens anem a fer punyetes, la Natura respiraria tranquil·la i potser després d’un llarg període, tot podria tornar a començar. Ah, i perdoneu, que me n’oblidava... Bon any 2023 a tothom!

Cada cosa al seu temps!

A partir del segle XVIII, la Il·lustració posa en valor la tasca de filòsofs i pensadors, que en base a criteris científics, intenten fer la vida humana una mica més racional. En aquesta línia, el 1786, Jefferson, que anys després seria el tercer president nord-americà, va ser dels primers en defensar un sistema monetari de base 10. O sigui que el dòlar quedava sota el patronatge del 10, subdividint-lo en 100 cèntims (centaus!). La resta de països del món van seguir aquesta decimalització imparable da la moneda, amb l’excepció de la pèrfida Albió, que fins el 1971 no va adoptar el sistema decimal i, aïllada, seguia comptant amb l’embolic dels penics i els xellins de sempre. També el sistema mètric de mesures decimals va posar fi al desgavell que es vivia arreu del món, on cada comunitat tenia les seves unitats de mesura pròpies. Per exemple, a Catalunya, les unitats de mesura pel vi, no valien per l’oli i eren diferents a cada contrada... El mateix passava amb el jornal de terra, que variava segons l’orografia del terreny. El sistema mètric, basat en el metre, el kilogram i el litre, posa ordre i unifica el comerç nacional i internacional. Els francesos, pocs anys abans de la seva Revolució, són els primers que, el 1795, ho implanten. I, tot seguit i de forma lenta, gradual, imparable, s’acaba imposant a tots els països. A Espanya, al cap d’un segle; al Regne Unit, dos segles després. Tot i que, encara avui, antigues unitats angleses, com els nusos o milles nàutiques, segueixen en vigor i les distancies per carretera s’indiquen en milles i les alçades de les muntanyes en peus. I a les ferreteries d’aquí és ben normal comprar tubs de 1/2’’(mitja polsada). Dada curiosa, els Estats Units d’Amèrica és un dels pocs països del món que avui en dia encara no empren el sistema mètric decimal. Funcionen amb les mesures heretades dels primers colons europeus: peus, iardes, milles, polsades, onzes, galons, etc. I, en aquelles contrades americanes, totes les propostes que intenten obrir camí a l’hora d’adoptar les mesures internacionalment reconegudes, han fracassat fins ara. En canvi, cultures diametralment oposades a l’europea – Japó, Xina, etc., – han abraçat el sistema mètric decimal sense fissures. Però, tot i els canvis socials i polítics profunds d’aquests darrers segles, ningú no ha reeixit a l’hora de definir una manera de mesurar el pas del temps en patrons basats en sistemes decimals. Cada cosa al seu temps! La resistència mental a la racionalització del còmput del pas del temps està en plena vigència. Ara per ara, no sembla possible que puguem canviar l'hora de 60 minuts, el dia de 24 hores, la setmana de 7 dies i l’any de 12 mesos dispars. Aquestes mesures medievals, però, almenys són coherents i acceptades arreu, tot i que si un dia ens visitessin uns marcians, tardarien anys en comprendre aquest diabòlic sistema que tenim de mesurar el temps! I tal com escrivia Moustaki:«Les amours finissent un jour / les amants ne s'aiment qu'un temps / mais nous deux, c'était différent / on aurait pu s'aimer longtemps, longtemps, longtemps». El temps, inevitablement, marca la pauta de les nostres vides...

Els testos s’assemblen a les olles!

Els romans ja deien allò de mundus vult decipi, o sigui, que al poble li agrada ser enganyat. Frase certa encara avui, sobretot si pensem en els milions i milions d’analfabets funcionals, que tot bon govern alimenta i mima com preuat tresor. Vivim temps confusos on allò que abans en dèiem la veritat, ha quedat diluïda enmig d’un llenguatge expressament buit i capciós. La postveritat, en diuen. Que no és re més que un eufemisme de mentida. Els polítics s’hi han apuntat de seguida a practicar a tothora aquest metallenguatge enganyós, i els mitjans de comunicació que els donen suport han trobat una font inesgotable per manipular-nos. És a dir, de mentir a mans plenes, camuflar dades, no parlar de segons què i de dir-nos què ens ha de preocupar i què, no. A tall d’exemple, recordem que les televisions espanyoles van evitar d’ensenyar els ferits provocats per les bèsties uniformades del Primer d’Octubre: aporellos. Recordem. La veritat dels fets no importava. Era fonamental no transmetre les imatges i que tot plegat quedés en la categoria d’anècdota. Sense imatges, no existeixes. Un periodista independent no treballarà mai per un mitja potent. Tothom ha de viure, encara que sigui ignorant la vàlua de conceptes que hem buidat de contingut. Bo o dolent, immoral o digne, cert o fals: depèn de qui et pagui! La guerra informativa és permanent i cada vegada estem més controlats. Orwell, un cop més, potser amb una mica de retard, però Orwell al cap i a la fi. Qui controla el relat, controla el poder. Els xinessos, o els russos, tenen un sol partit i per aquí en tenim més. I què! La pregunta és: canvia alguna cosa si mana un a l’altre? Els testos s’assemblen a les olles! Tot arribarà. Estem veient economies estatals, dominades per grans capitals de poder infinit, que privatitzen salvatgement serveis essencials i es passen pel forro les conquestes socials assolides després de la segona gran guerra. Ens esperen temps difícils. En aquest món inestable i volàtil, els referents intel·lectuals de cadascú s’estan dissolent com un terrós de sucre dins d’un magma en ebullició constant. Tot va massa de pressa! I la majoria dels joves –que són els que més s’haurien d’implicar socialment–, viuen immersos en la seva bombolla particular i només busquen els likes virtuals que els duen a l'individualisme més ferotge. Per això hi ha espavilats com el nen ric aquest, que ha comprat Twitter i, des del primer dia, ens vols alliçonar sobre que són o no són fake news, quan ell mateix ja és tot un increïble avatar fake!

 

Al mal temps, bona cara!

Quan jo tenia deu anys anava a l’escola de la Granada, que va ser inaugurada pel President Companys, en el seu primer acte oficial, el gener del 1934. El curs escolar, començava el primer d’octubre, que també era la festa del Caudillo, alies Paquito el sanguinario; sí, correcte, el mateix que el va fer assassinar l’any 1940. Aquell primer dia d’octubre el mestre ens feia cantar el Cara al Sol. I, clar, sempre hi havia l’espavilat de torn que deia «Culo al sol», en vés del preceptiu Cara al Sol, i, naturalment, després anava tot el dia amb el cos marcat per la fuetada que el mestre li fotia amb la vara de fusta, que era l’eina oficial dels càstigs escolars i que feia mal de veritat. Al mestre gris, de cara grisa i bata grisa, franquista a la força, li dèiem «El Pop», i ningú sabia quin alumne avantatjat i lúcid l’havia batejat feia temps amb aquest bonic malnom, que li va quedar: Pop! Tots els nens del poble d'entre 10 i 14 anys, potser n'érem una cinquantena, amuntegats en una gran aula, presidida per un crist vigilant, clavat a la paret. La disciplina del dolorós cop de regle de fusta funcionava a mitges, entre d’altres coses perquè tots plegats érem una colla de brivalls per civilitzar. Molta missa i molta repressió, però al cap i a la fi, nens de poble, acostumats a resoldre les nostres diferències a cops de pedra i ventallots. A partir del deu anys, a l’escola ens separaven per sexes: les nenes cap aquí i els nens cap allà, no fos cas que algú pequés només de pensar-hi. Perquè aleshores, cagumseu, es podia pecar d’obra, pensament i omissió, cosa aquesta última que ningú no entenia! Els hiverns eren durs, amb caramells que penjaven dels ràfecs de les taulades, i sort en teníem de l’estufa de carbó, que no deixava mai de fumejar, gràcies a que cada setmana l’agutzil esgarrapava uns sacs de carbó de la pila que hi havia a l’estació per alimentar les calderes dels trens... Com deia Cesare Pavese, no recordem els dies, sinó tan sols alguns instants. No és tan fàcil desempallegar-se del passat! Cada generació té el seu recorregut vital, però la nostra, la que va néixer cap els anys cinquanta, ha patit una de les transformacions socials més bèsties de tots els temps. Del carro i el cavall, als viatges espacials. Del tren que tardava una hora en arribar a Barcelona, als 60 minuts d’ara! Del llapis i la goma, als mòbils amb milers de plataformes de comunicació, finestra panoràmica universal. De la família, com a puntal social, al campi qui pugui actual. Encara no sé com no hem acabat tots bojos, o potser ja ho estem i no ens en adonem, perquè cap boig no es reconeix a sí mateix com a tal.... Al mal temps, bona cara!

Qui va tot sol, camina com vol!

 De tant en tant m’agrada baixar a Barcelona, que diuen els gironins, i quedar-m’hi tres o quatre dies. La vella ciutat dels prodigis, tan magistralment descrita pel Mendoza: complexa, pletòrica a estones, maltractada sovint... Tot el dia construint-la i de-construint-la, com ens va ensenyar Guerín. La ciutat canvia a cop de totxo i el paisatge humà també. N’hem après una mica en això de manllevar-li al poder central uns calerons –molt de tant en tant– per projectar magnífics esdeveniments internacionals. Encara queda molta cosa de les exposicions del 1888 i del 1929. I no parlem de les inversions fetes per les olimpíades. Però ja ha plogut molt des d’aleshores! Quan ara ens expliquen amb claredat els dèficits comparatius en infraestructures –la diputada Nogueres treballa molt i bé – se’t posen els pels de punta. I això sense entrar a valorar el lladrocini sistemàtic sobre els nostres impostos, altrament dit dèficit fiscal o impost contrarevolucionari: catalans, si us porteu bé i cada any aneu omplint la caixa central no us passarà res. Bé, centrem-nos i anem per feina, que em distrec i tendeixo a divagar sobre coses serioses. Parlem doncs de Barcelona, la ciutat magnífica i odiosa, insofrible i única, inoblidable. Segueix sent un plaer caminar pel bulevard del Til·lers, el nostre particular Under der Linden. No sé quina mania tenim en posar el nom de la Nació a avingudes o passeigs que es bategen per si sols i amb més elegància. Fent una volta per aquesta meravella, el primer que veus és que, en contra del que se’ns havia dit, s’ha ampliat el perímetre del zoo municipal. Una fauna universal inversemblant, de gent de tots els colors, races i condicions, acaben per omplir els passeig dels Til·lers. També, barrejats amb gent normal, s’hi poden veure homes amb pits i dones amb barba! Perdoneu aquesta petita transgressió anterior, però jo m’he criat amb allò tan senzill de les nenes i els nens, i ara costa posar-se al dia! Passejo tranquil·lament amb el meu estimat quisso i em frego els ulls, com si fos la primera vegada que embadaleixo a casa meva: que bonica és Barcelona! Anar amb el gos té l’avantatge que parles amb d’altra gent amb gos. El gos socialitza: la fera amansa la fera. A la Rambla, tothom qui té gos acostuma a ser amable i qui va tot sol, camina com vol! Ara mateix, però, n’hi ha un que baixa tot espitat en patinet i el gos lligat rere seu, més content que un gínjol. Se’m para un moment al costat, perquè els gossos es puguin olorar i em diu no sé què, en una llengua nòrdica del tot incomprensible. Jo li parlo en català i tampoc no entén res, clar. Els gossos sí que s’entenen: les llengües són cultura! Me’l miro i m’adono que és albí i per postres porta el nas completament tatuat de negre. Negre sobre blanc! Si es tractava de cridar l’atenció, el patinetista se n’ha sortit: nas de carboner! Felicitats, nano! Si el Senyor de Barcelona ressuscités de sobte, diria: ara pla, de quin planeta surt aquest alien?

Com més anem, menys valem!

Avui a l’hora de dinar ens hem quedat sense energia elèctrica. Allò que abans en dèiem: «Ha marxat la llum», com si la llum tingués vida pròpia i decidís quan venir, i quan marxar. El cas és que la fallada elèctrica ha estat totalment inesperada i ens ha agafat amb els fogons elèctrics a ple rendiment: hora de fer el dinar. Aleshores, jo, innocent de mi, mai no n’aprendré, he trucat a un telèfon d’Endesa avaries, que tenia guardat, per si de cas. De seguida he tingut un animat diàleg amb una maquinota que, després de mil bestieses sobre protecció de dades i que em gravaven la conversa i jo que sé, m’ha preguntat si volia ser atès en castellà, tecla 1, o si ho volia en català, tecla 2. Ja no hem començat bé: a Catalunya, el català hauria de ser per defecte o, si més no, la primer opció. L’andròmina m’ha explicat que, si es tractava d’una averia, podia visitar la seva web i allà constaria la incidència. Però, l’ordinador que tinc, ves quines coses, també funciona amb energia elèctrica, estúpids! O sigui que he seguit parlant, és un dir, amb el sinvergüença del robot. Quan la molt mala bèstia m’ha demanat el número de contracte, per poder seguir endavant amb la nostra conversa virtual, l’hi he dit que no tenia cap factura a mà i que se’n podia a anar a prendre pel cul! M’ha dit que no m’entenia. Aleshores, enfurismat, he començat a insultar-lo directament, sense matisos: «mala puta, la mare que et va parir!», li he dit. No crec que estigui penat insultar per telèfon a una andròmina, encara que aquesta sigui la representant virtual d’una gran corporació i parli en el seu nom! Aleshores la màquina virtual m’ha penjat sense contemplacions! No perquè s’hagués sentit ofesa, que les màquines això no ho tenen, sinó perquè havia exhaurit el meu temps! O sigui sense llum, quasi sense bateria al mòbil i amb cara de burro emprenyat. El cas és que he trucat al Xavi, un amable veí que viu a cent metres, i m’ha dit que la llum també els havia marxat. O sigui que quedava descartat que fos un problema nostre: era d’ells! Paciència. En quinze minuts, sortosament, la llum ha tornat. Després de dinar, m’he dedicat a veure qui eren els amos de la màquina amb la qual m’he barallat. Jo pensava que eren uns pelacanyes que no tenien un duro i no podien contractar ningú. Però ai las! Diu la pròpia Endesa dels ous que l’any passat van obtenir uns beneficis nets de 1902 milions d’€. És a dir, uns 60€ cada segon, que són molts diners! El meu diàleg esperpèntic amb la màquina virtual, element audible d’aquest entramat secret i mafiós, ha durat uns 90 segons, temps en el qual l’empresa s’ha embutxacat més de 5000 €. Diners més que suficients per contractar una colla de persones que poguessin atendre en directe a milers d’usuaris! No tenim perdó de Déu per deixar-nos maltractar com a mesells! Com més anem, menys valem!

 

Carn fa carn, i vi fa sang !

Tastavins Penedès és la simpàtica acadèmia bàquica que s’encarrega d’organitzar Vijazz, aquest deliri místic dedicat a Bacus/Dionís, un dels déus del vi, de l’irracional, de la música. A la seva pàgina web podeu veure uniformats els seus capitosts: texans i camisa negra. Tots bastant joves. Prou joves com per desconèixer l’existència dels camicia nera, policia política al servei de Mussolini. Però tant li fa, el temps passa i no hem de ser esclaus de cap color. Em diuen que, un any més, la crida bàquica ha estat un èxit absolut. També ajuda, potser, el fet que tothom té ganes d’oblidar l’horror d’aquests darrers anys i tota festa és benvinguda! Per posar-hi una nota discordant, Vijazz assaboreix un triomf estrany, rar: en aquesta cerimònia de purificació no hi ha cap element que cridi l’atenció, més enllà, clar, de beure i deixar-se veure. Per un segment important del personal, que jo situaria entre vint i quaranta anys, és important ser-hi sempre, fer-se notar i no passar desapercebut. Si ara no mostres totes les teves arts vitals, tota la teva bellesa carnal, quan ho faràs! Després, en el decurs dels anys que s’acumulen, hom se n’adona que la solitud també pot ser bona companyia i que no cal exposar-se permanentment. Tot i que molts personatges de la Vila, carregats d’arrugues com jo, no se’n perden ni una de convocatòria: l’eterna joventut que mai no tornarà! En aquests dies, casualment, sempre retrobem velles amistats i ens diem en silenci: ei, enhorabona, encara som vius i un any més hem esquivat la malura! El Vijazz, que neix d’una idea primigènia molt bona, necessita una bona rebolcada, malgrat les enganyoses xifres d’assistents. Potser és l’hora de trencar-se el cap, abans de no morir d’èxit! S’ha de dir que l’espai de la mostra enològica és massa reduït i concentrat –literalment, no s’hi cap– i, per raons que em desconcerten, les petites bodegues, aquelles que potser arrisquen més a l’hora de cercar noves maneres de fer bons vins i que més s’haurien de donar a conèixer, passen del Vijazz. Alguns d’aquests elaboradors absents em comenten que, sense menystenir ningú, potser no és el lloc més apropiat per descobrir noves fineses vitivinícoles... Només vaig veure els elaboradors de sempre, amb sonades absències. Tampoc el jazz no ha trobat l’escenari principal adequat, tot i la qualitat dels artistes convidats. La Plaça de Santa Maria és un escenari històric magnífic i alhora també una caixa de ressonància horrorosa, on la música rebota a cada paret, a cada cantonada, fent impossible una bona sonoritat. Imagino la lluita impossible dels tècnics per posar en valor la potència dels equips de so, sense malmetre les veus i les músiques que, a només cinquanta metres, ja arriben distorsionades i borratxes, com si també haguessin anat a donar un tomb per la Rambla del Vi... Carn fa carn, i vi fa sang!

 

Portar banyes!

El DCVB, és a dir, el Diccionari Català-Valencià-Balear del conegut duet Alcover-Moll, ens diu que «Dur (o portar) banyes significa esser víctima d'infidelitat de l'esposa». Ah carai. No sé qui és que s’encarrega de mantenir al dia el famós diccionari – si es que això es fa – però potser caldria afegir una entrada, tot dient, que també un home pot dur banyes: només faltaria... Però clar, si entrem en aquest terreny pantanós de les definicions dels diccionaris, potser més d’un, com ara aquest del que ara parlo, s’hauria de definir com antic, valuós i divertit diccionari–relíquia, iniciat cap al 1900. Les coses i les circumstàncies canvien a una velocitat supersònica, i no ens adonem d’aquest fet, precisament perquè, nosaltres mateixos estem sent engolits cada dia per l’estela vital que deixa al seu pas aquesta vertiginosa nau espacial gegantina, que és la vida mateixa. El mateix diccionari no diu res del mot tanga,tan usual en aquests temps i no solament a les platges. Moltes noies i també d’altres éssers indefinits, reclutades per la moda del moment –pleonasme–, ensenyen la incòmode tanga que porten enganxada al cul. La peça en sí ve a ser com un minúscul reclam sexual adreçat als joves mascles que les circumden. Elles, excedides d’estrògens, orgulloses de la seva jovenesa carnal, no s’adonen que alhora també ensenyen cansalades abundoses que pengen arreu, i no sempre ho fan d’una forma gràcil. El resultat pot esdevenir fàcilment penós i els joves mascles, malgrat anar perdent testosterona a cada passa que fan, a cada paraula que diuen, defugen l’ofrena suculenta i fugen espaordits sota un crit d’auxili: aquest plat no ens l'acabarem! Si parlem dels nois, doncs el mateix. Els calçotets a mig camal i un caminar dropo, com aquell que ve de tornada de tot, sense, ai!, no haver encara anat enlloc. Això és el que val i, sinó, no tens res a pelar! I per reforçar la pertinença de classe, tot ha d’anar acompanyat de tatuatges inenarrables, que mai no passaran a engrossir cap compendi d’història de l’art. En la majoria de casos, ja em perdonareu, quin horror estètic, quina antítesi de la bellesa! Perquè la veritat és que, si per poder sentir-nos vius i poder formar part d’algun clan, ens hem de d’embrutar el cossos d’aquesta manera, anem ben arreglats! I, de fet, sí que hi anem: de pet cap al desert cultural del no-res! És més: ja hi som! Ara bé, dit això, doncs que qualsevulla faci allò que li surti del paner!