dijous, 16 d’octubre del 2025

La por guarda la vinya!

Lecornu, déjà vu. Mai com ara havíem sentit joves locutors de radio i televisió catalana amb tant poca formació amb la llengua dels nostres veïns del nord. No saben que, en francès, aquesta u final es pronuncia amb la boca arrodonida i sona més com una i, que no pas com una u. El castellà sí que el dominen –disglòssia– i l’anglès també, que imagino obligatori per entrar a formar part d’una empresa audiovisual. Però el francès, una llengua formosa i propera al català, s’ha perdut a les aules, engolida per l’omnipresent anglès. O potser hauríem de dir per l’anglès americà, que sona diferent del pulcre anglès de les universitats angleses. L’aprenentatge de la llengua dels països veïns, en aquest cas el francès, hauria de ser obligatòria per tots els estudiants. Un autèntica llàstima, i debacle cultural, producte, un cop més, de la deixadesa i de la poca preparació dels que manen i decideixen què s’ha d’estudiar i què no. En general, ens hem deixat engolir per la cultura anglosaxona, que ben cosa ens aporta a la nostra cultura mediterrània. Hem de pensar que avui en dia ja quasi només ens arriben noticies provinents de USA, amb la conseqüent desinformació global que això suposa. D’aquí, entre d’altres factors, el gir global cap a la dreta, forçat pels grans conglomerats de poder americans, que són els propietaris de les grans cadenes de comunicació. S’han creat tecnologies d’informació instantànies i gegantines, que permeten emetre qualsevol esdeveniment que passi a l’altra punta del món en qüestió de segons. Però, alhora, i paral·lelament, un allau de mentides -fakes- inunda les xarxes i ho posa tot en qüestió. En realitat no sabem res de res! Cada dia veiem imatges i barbàries més impactants, que són les que el mercat audiovisual gestiona per vendre-les arreu i a un bon preu. Per altre banda, s’afavoreix l’aparició a les xarxes socials d’alguns personatges, amb audiències milionàries, que no estan massa dotats intel·lectualment i poden fregar la deficiència mental! Que si ens fumiguen i ensulfaten des d’avions, que si la terra és plana, que si amb les vacunes ens injecten gens de submissió, que si el llexiu tot ho cura, que si els incendis forestals o les temibles inundacions són provocades per poderosos entramats financers que ens volen dominats, etc. A veure si resultarà que quantes més escoles hi ha, més analfabets tenim! Sí, sí, tothom sap llegir i escriure, però alguna cosa patina a la clepsa de molta gent, sinó, no s’explica aquesta dèria per renegar de la ciència i abraçar temes de bruixeria propis l’edat mitjana, i que tant van costar d’erradicar. I mentrestant, uns altres van per feina: la guàrdia civil ha encarregat un modest lot de quinze milions de bales als israelites, a 50 cèntims la unitat! Què voldran fer aquesta colla, amb tants projectils, tenint en compte que és una força militar només dedicada a afers interns. La por guarda la vinya!


dijous, 18 de setembre del 2025

No pots perdre si no jugues!

La jornada castellera de Sant Fèlix és el dia més assenyalat de l’any pels VTV. Això ningú m’ho negarà! Aquesta vegada ho vaig veure per la tele. Durant molts anys he anat a plaça, però avui m’ha agafat mandra. Els que som de la comarca no ho tenim fàcil: difícil aparcar, complicat agafar un bon lloc a plaça! És com veure el Barça per la tele: no et perds cap detall, però no sents la calor humana que vesteix de vida tot esdeveniment. Com veieu, la meva dèria pels castells és més aviat escassa, tot i reconèixer el valor i la determinació que suposa posar tanta gent d’acord per tirar endavant aquestes sensacionals construccions humanes. A la televisió vilafranquina presentaven la diada una colla de locutors i reporters a peu de plaça. Tot un important desplegament de persones, mitjans i tecnologia, drons inclosos! Durant la transmissió em va sorprendre que el director o, si més no, el que semblava manar més de tots, es fa fer un tip de dir Vilafranca del Panadès, del Panadés, del Panadés, del Panadés. Cada vegada que obria la boca! De seguida vaig pensar que no era un home del Penedès qui deia contínuament: Panadès! Ho he mirat per la xarxa, i sí, ho he encertat. El locutor en qüestió que pronuncia malament el nom de la nostra comarca és de Tarragona i és diu Carles Cortés. Si me’l trobés un dia, li diria: Carles, ostipa, no cardis home, que no és tant difícil dir-ho bé! Que per aquí diem Penedès des de l’any 87 del segle passat, quan la Generalitat va aprovar l’adequació dels topònims comarcals a la forma catalana correcta. Dit això i sense carregar més les tintes sobre el pobre Carles tarragoní, voldria dir una cosa més respecte al nom de Vilafranca del Penedès. A Catalunya hi ha dos municipis amb aquest mateix nom. Vilafranca de Conflent (200 habitants), a tocar del Canigó, a la Catalunya Nord —actualment sota administració francesa— i Vilafranca del Penedès (40.000 habitants), a la Catalunya Sud —actualment sota administració espanyola―. I si parlem de l’àmbit de la llengua catalana, en tenim un tercer a Mallorca: Vilafranca de Bonany (4.000 habitants). Des d’aquesta modesta talaia comunicativa, reivindico per la capital de la comarca del Penedès, el nom de Vilafranca, a seques. Sense afegits, sense cognoms, sense més. Oi que no diem Valls de l’Alt Camp, o Reus del Baix Camp! Tothom sap de quina Vilafranca parlem, si parlem de Vilafranca. Ja s’encarregaran els altres de posar-hi afegitons als noms propis dels seus municipis a l’hora de voler dir quelcom. Però Vilafranca ha esdevingut una formosa capital de comarca i tothom sap quina és! Sí, sí, ja sé que el nom oficial de la Vila va enganxat al Penedès, però una cosa són els papers i l’altra, la realitat. De retruc, en Carles estarà content. No pots perdre si no jugues!

divendres, 15 d’agost del 2025

A gat vell, rateta tendra!

Fa uns dies va sortir per la tele ―la que diuen que és nostra― un locutor que comentava no sé què del Panadès. Suposo que a la gran casa de 3CAT, amb milers de treballadors, hi ha gent per a tot! Això em porta a pensar que algú deu haver-hi que fa la tria de locutors, entre un munt de candidats que volen ser-ho. I també dono per descomptat que, a part d’estudis de dicció, els escollits tenen prou coneixement de la toponímia del nostre país, com per no errar-la de forma sistemàtica. Però també sé, gat vell com sóc, que moltes vegades les coses no van així i s’escullen persones que la seva màxima virtut és tenir amics ben col·locats. Tampoc està malament! Els francesos en diuen: comme ça! En català podríem dir-ne: és així! Aquests joves locutors, ―imagino que procedeixen d’escoles de periodisme o comunicació―, no saben que el Penedès, abans, en temps del sàtrapa, ens el feien dir Panadés. La seva mala pronúncia d’ara es converteix amb una ofensa per a molta gent que va lluitar aferrissadament per a preservar els noms històrics de les nostres contrades! Es que ni tan sols s’adonen de les barbaritats que diuen i tampoc ningú no els fa esment dels seus errors. Està clar que els colons españols, amb la idiotesa del bilingüisme, fan bé la feina de dilució d’una cultura ―la nostra― que és més vella que la seva. Parlen sempre en castellà i diuen Lérida, per exemple. Però tothom sap que ho fan només per tocar els collons i perquè, pobrets, no donen gaire més de sí. Però aquests comunicadors professionals dels que parlàvem, no! És només pura desídia pel seu idioma i descurança pel territori que els és propi: poca professionalitat! Diuen Cardadéu, sense despentinar-se i qualifiquen com a Terres d’Ebre, tot allò que succeeix més enllà de l’Arbós! Però no paga la pena fer-se mala sang. Canviant d’aires, aquest matí he iniciat la lectura de Música i pols, un dietari del poeta vila-secà, Pere Rovira. Només llegint unes primeres línies, t’adones que estàs davant d’un tros de pensador. Ens ho passarem bé ell i jo! Cita una frase del poeta anglès John Berger: «No és optimisme o pessimisme, sinó esperança o desesperació». Quin valor tenen les paraules! M’anirà bé una mica de lectura pausada, contrapunt necessari en aquest agost dens i farragós. Escoltar-se a sí mateix amb de les paraules dels altres. Es això! Comprovo a la xarxa que el gran poeta català i jo som quasi de la mateixa quinta. O sia, hem aprés a viure a l’ombra d’un món ple de foscors. A gat vell, rateta tendra!

dimecres, 16 de juliol del 2025

Pel juliol, ni dona ni cargol!

Els adagis són vells, antics: alguns molt carques! Ja no surten nous refranys, elements literaris festius, producte d’una certa saviesa popular. I com que fa molts anys que es van repetint els mateixos, doncs molts traspuen una misogínia gens dissimulada, que era prevalent ara no fa tant! Perquè comparar una dona amb un cargol és ben ridícul, encara que sigui només a nivell de rima consonant. Ni al sindicat de llogateres se’ls acudiria dir «Pel juliol, ni home, ni cargol». La nostra societat continua arrossegant una bona dosi de masclisme secular, d’aquell que no fa mal, diuen, però que explica molts patrons patriarcals vigents. No som masclistes, de la mateixa manera que no som racistes. I tant! Al Penedès hi viuen desenes de milers de persones vingudes de fora ―em van ensenyar a dir que eren immigrants― i una gran majoria ho fan amb condicions deplorables. Els nostres pobles, Vilafranca també, estan plens de cases buides i pisos sense ningú. Volem el millor per a tots ells, però no els hi volem llogar un pis o una casa: preferim tenir un habitatge tancat, abans de llogar-ho a un moro o a un negre. Però no som racistes! Una gran majoria malviuen amuntegats i treballen sota mà a preus ridículs i són, en definitiva, els que fan que la comarca prosperi. Collint olives o esporgant ceps per una misèria. En proporció, cobraven més les colles de temporers murcians i andalusos, que venien en massa a collir raïm cap els anys setanta. Parlant d’altra, estem en plena crisi d’oficis artesans i ningú no fa res per posar fil a l’agulla. Tothom vol que els seus fills siguin enginyers, comunicadors, dissenyadors, o funcionaris i que treballin en un despatx amb aire condicionat. Res de treballar amb les mans, que això fa pobre! Per què hem abandonat, oficialment, els oficis? Els que ens governen estan més preocupats pels problemes de transgènere, per exemple, que només afecta a un percentatge ridícul de la població, que no pas allò que afecta a una immensa majoria. Tothom es pregunta: com és que, avui en dia, costa tant trobar un lampista, un fuster o un paleta? I la cosa empitjora, perquè molts d’aquests oficis estan en mans de professionals que d’aquí deu anys estaran jubilats! Aquestes persones que venen de fora seran imprescindibles perquè el país funcioni, al menys en la seva vessant més primària: els serveis. Però és molt difícil superar les traves administratives, en tot allò que fa referència a les homologacions. Molts hauran de treballar sota mà durant molt anys! Jo en conec uns quants d’aquests nouvinguts amb ofici i ganes de pencar, i he de dir, sense caure en cap bonisme malaltís, que la majoria són gent competent i treballadora, que només busca un bri d’esperança pels seus...

dissabte, 14 de juny del 2025

No esser d'aquest món!

Jo vaig néixer, exactament, cinc anys i trenta cinc dies després que l’emperador Hiro Hito anunciés per la radio la rendició de l’imperi nipó. Alemanya ja havia capitulat uns mesos abans i a l‘estiu del 1945, només els americans lluitaven en solitari al Pacífic per derrotar aquells que, quatre anys abans s’havien begut l’enteniment, tot despertant la fera ferotge a Pearl Harbour. No sé gairebé perquè he començat l’article d’avui parlant de coses del passat. Molts joves i no tan joves no saben res de tot allò, ni ganes en tenen: ja s’ho faran! Però sí que voldria fer alguna mena de paral·lelisme o, si més no, de reflexió sobre aquests nostres temps convulsos. Un perillós tarambana bocamoll dirigeix el món des de la Casa Blanca i fa i desfà sense que ningú gosi parar-li els peus. Amb el permís del russos i el xinesos, naturalment, que es freguen les mans en ser espectadors privilegiats de l’escena final de l’imperi. Veurem si tot plegat acaba en tragèdia o en comèdia! Mentrestant, els jueus, amb el suport incondicional d’aquest sonat, maten i expulsen els palestins de Gaza, perquè volen convertir la franja en un paradís turístic de luxe. L’ONU s’ho mira tot fent escarafalls, però no té força per fer complir cap resolució. No sé com serà el món d’ara endavant, però a ben segur que res tindrà a veure amb el passat. La generalització de les comunicacions fa que, a cada minut que passa, tinguem notícies de l’altra punta del món, siguin importants o simples bajanades. Les agències d’informació ―la majoria americanes― tenen el monopoli d’allò que interessa expandir i també d’allò que no cal que se sàpiga gaire. En aquest context de desinformació global, cal afegir la desídia de la majoria de redaccions dels informatius de radio i televisió, que es limiten a repetir com a lloros allò que els arriba de més amunt, sense cap criteri, ni ganes, per contrastar la veritat d’allò que els arriba. Potser les empreses que patrocinen els canals de notícies tampoc estan gaire interessades en la veritat de les coses. Algú recorda quan, no fa tant, parlàvem amb el telèfon lligat amb un cable? Que fàcil era tot! Ara ens llevem amb el mòbil a la mà i ja anem de cul tot el dia. I si un amic no contesta els nostres missatges de seguida, ja pensem que alguna cosa haurà passat. Aquest estrès social, que gestionem amb més o menys fortuna, ben poca cosa positiva ens aporta, encara que ens vulguin fer creure tot el contrari. Vivim en una immensa i perillosa bombolla. Internet, que d’entrada estava creada per posar el coneixement humà a l’abast de tothom, ens està portant, contradictòriament, i via xarxes antisocials, a tancar-nos a casa i aïllar-nos del món exterior. A voltes, m’agradaria no esser d'aquest món!

divendres, 16 de maig del 2025

Qui a Déu té, res no ha de menester!

Òstia santa, ―mai millor dit!― quins dies acabem de viure amb el show del nou papa de Roma, confirma i toma! En una societat perduda en la immediatesa de les coses intranscendents, ara resulta que l’espectacle estava a la plaça Sant Pere, on tota una gernació de descreguts, estava pendent del color del fum d’una estufa medieval! Valga’m Déu! És evident que tots plegats tenim un gen retrògrad que tendeix a reviure el passat en les nostres catacumbes mentals. Quan més vell em faig, menys coses entenc! Des de quan, allò que digui el Papa de torn interessa a algú que no sigui esgarrapacristos o visqui directament del negoci de la sagristia? En el decurs dels segles, mai ha existit una societat més desacomplexada i lliure de dogmes com ara. Aleshores, per què fem veure que ens interessa allò que decideixen una elit de senyors intocables, abillats amb túniques estrafolàries i solideus rojos? O potser serà que només ens importa en tant que espectacle mediàtic, i d’aquí dos dies ja ningú tornarà a connectar amb el Vaticony, tal i com l’han batejat els festius bromistes dels Dalmau a Minoria Absoluta! Els ateus ―que som un munt i també paguem impostos― hem hagut de patir, dia sí i dia també, les cròniques barates sobre el Conclave que una bona colla de periodistes, desplaçats a Roma, s’han cansat de repetir cada deu minuts. Això sí: bons hotels i vacances pagades per tots nosaltres! Semblaven cronistes esportius en busca del titular de premsa més fàcil i cridaner: habemus papam! Quin espectacle més llastimós! Les esglésies buides, setmana rere setmana, i ara, de cop i volta, ens hem tornat tots més papistes que el Papa! Quan a algun indocumentat –ara n’hi diuen col·laboradors– li posen un micròfon al davant, pot dir el que vulgui: que si l’Esperit Sant, que si Sant Pau, que si Lleó... Qui a Déu té, res no ha de menester! Tot s’hi val, el nivell és el de Tik-Tok: barato i consumible en quinze segons. A mi, l’únic Papa que m’agrada és que crea el fantàstic Paolo Sorrentino en el món del cinema: «The Young Pope». El fascinant món del Vaticà, vist amb els ulls impagables del cineasta italià i l’elegància d’un jove, sensual i guapo actor londinenc, en el paper de la seva vida: Jude Law – Pius XIII. Tota una simfonia cinematogràfica amenitzada amb els sensuals balls eròtics de les monges novícies, que es contornegen obscenes sota el ritme frenètic de la música dance de Charlie Barker. Mare meva, quina desmesura tan divertida! Si mai teniu ocasió de veure aquesta minisèrie, no us la perdeu! Tot el contrari d’aquesta fosca i avorrida trama impenetrable que ens mostraven aquests dies tots els mitjans de comunicació!



dimecres, 16 d’abril del 2025

Al verd, l'amor s'hi perd!

Feia molt de temps que no veiem una primavera tan esponerosa com la d’aquesta any! Visca l’aigua que cau del cel! Sortir a passejar per aquests camins de Déu és tota una joia! Les plantes imposen el seu criteri estètic i tot ho volen en verd. I més que ho veurem d’aquí pocs dies, quan els magnífics brots que just treuen el nas, verdegin tot el Penedès: un paisatge únic! La verda clorofil·la de les plantes captura fotons de la llum del sol i els transforma en energia i vida vegetal. Verdura ve de verd: aliments pels animals com nosaltres! I en aquest procés, emborratxen l’atmosfera d’oxigen, cosa bastant interessant ja que ens permet omplir els pulmons i respirar el dia! Color verd: pau, bonhomia, calma, fertilitat, natura, esperança, salut. La capacitat humana, però, a l’hora d’associar certs colors amb vicis ocults és un enigma. Posar verd a algú; un acudit verd. Un vell verd! Pobres vells, fins i tot quan la vida és escassa i plena d’ensurts, els hi neguem la mínima capacitat de desig! Al burro vell, poc verd!, deien a pagès fa dies. Però aquest burro tan genèric, pot referir-se també al ruc de dues potes i avançada edat. Els metges i gurús d’ara diuen: avi, cuidi’s! No mengi això, no begui allò, no fumi! Però quines bestieses ens volen fer creure... Tot això és molt relatiu. Moltes persones opten per no cuidar-se gaire i tiren pel camí del mig, amb els seus vicis privats. I què? Qui som nosaltres per jutjar-los i dir-los què està bé o no! Si no et cuides et moriràs, ruc, li diuen! I si et cuides, també, savi, li diria jo! Ens hem deixat arrossegar per l'estupidesa de fer-nos creure la vida com un bé universal. A tots aquells que s’han deixat ensarronar per aquesta gent estranya i que mana molt, els hi recomano una visita a qualsevol residència de gent gran, per exemple, el Ricard Fortuny, a la mateixa Vila. Allà veureu una munió de gent gran que està viva, sí; però alhora pateix allò que no està escrit. I els cuidem i mediquem perquè no se’ns morin, quan la mort serà, per a molts, el retrobament final amb la pau de l’esperit! La mort com una alegria ben guanyada després d’una vida plena de dies bonics! Encara estem rodejats de daltònics mentals que es neguen a distingir el verd de l’esperança amb el negre de la soledat, la malaltia, el patiment i el desesper. Sí, és cert, encara són verdes, però de més verdes en maduren! Per sort i de mica en mica, anem transitant cap un camí més humà i ple de dignitat, on cadascú pot decidir en quines condicions no vol viure. Al verd, l’amor s’hi perd!

dissabte, 15 de març del 2025

No hi ha més amo que l'amo!

L’establiment dels trens d’alta velocitat, AVE, a Espanya, ha estat una de les inversions estatals més improductives dels darrers segles. Una idea radial centralitzada a Madrid, que dona vida a milers i milers de comissionistes i d’altres espècies improductives que pul·lulen pels despatxos de la capital del reino. La segona xarxa més extensa del món, després de Xina, però amb un nombre ridícul d’usuaris per quilòmetre i, per tant, completament deficitària. No cobreixen ni les despeses de manteniment! Però allò que converteix l’alta velocitat en un projecte socialment desastrós, és que els costos de la seva implementació han suposat, a la pràctica, la deixadesa de tota una xarxa de rodalies, amb una milionada d’usuaris mancats d’un mínim servei decent. Bé, matisem, deixada del tot no està, perquè ara m’arriben xifres del pressupost estatal d’Adif del 2024: aproximadament la meitat dels diners de noves inversions van anar a parar a la província de Madrid. Quina cosa més estranya, oi? Però és igual. Els que manen i decideixen com gastar les peles tenen molt assumit que la majoria de ciutadans som mesells i, com a conseqüència, ningú no farà res. Bé, alguna queixa airada als medis, com ara jo aquí, i poca cosa més. Es del tot inversemblant –per exemple– que un tren de carbó de fa setanta anys fes el trajecte Vilafranca-Barcelona en una hora i avui en dia, amb tota la tecnologia del món, tardi, si fa no fa, el mateix. Però clar, com que espavilats sí que ho son, fa un temps van decidir que fos gratis pujar al tren i ara sí que ja no et pots queixar! Puja i calla, que viatges gratis! Sort tenim de les empreses privades d’autobusos que sota el paraigües del Transport Públic de Catalunya i pagant els usuaris i la Generalitat, supleixen les mancances de l’Estat en matèria de transport de viatgers, servei que garanteix la seva pròpia constitució. Passa també que el poderós –i momentàniament frustrat– intent de Catalunya de separar-se d’Espanya ha atiat encara més la bandera de España, España, que tot ho aixopluga! I els ciutadans de Múrcia o de Segovia, per posar dos exemples, encegats per aquesta estranya cantarella de la unidad de la patria, també pateixen com nosaltres, els abusos del poder central, visualitzat, com sempre, a l’entorn de la ciutat de Madrid, capital secular de la mamella pàtria. I què pot fer la Generalitat per endreçar una mica aquest desgavell de Rodalies, ara que està comandada per un català que se sent espanyol i no se n’amaga? Doncs, res: no s’hi pot fer absolutament res... Com a bons encarregats, només podem avisar l’amo quan una cosa s’espatlla i a veure què mana! Mani! No hi ha més amo que l’amo!

dissabte, 15 de febrer del 2025

Roda el món i torna al Born!

Ja hem sobrepassat la quarta part d’aquest segle estrany i una cosa esdevé clara: vivim l’era de la banalitat, de la feblesa mental, de la mentida. A occident, la dreta més extrema puja i puja, i més que pujarà. Les gegantines fortunes del món ja no s’amaguen que ho són i volen manar sense escrúpols ni mitges tintes. Control, manipulació, submissió, abús de poder. Les plutocràcies ignorants avancen imparables, emparades per la supèrbia i els diners. No cal ser un vident per veure allò que arriba. Sorprèn que en aquest punt de la història, un nombrós grup de votants proletaris, incompetents històrics, analfabets socials, pugui recolzar aquesta bogeria a les urnes. Sí, sí, d’acord, tothom sap llegir i escriure, però aquesta alfabetització no comporta l’adquisició d’un criteri de raonament propi. Iniciem una nova època històrica inhumana, dominada per un menyspreu de la veritat. Tot plegat serà molt dur per aquells que hem viscut en aquest oasi d’enteniment que ha suposat aquest període dels darrers cinquanta anys. Semblava que la democràcia era una qüestió fonamental, intocable, irrenunciable. I ara veiem amb horror i desencís que no. Que tot és mutant, oblidable, fútil. La història no existeix, l’experiència tampoc. Tot comença i acaba avui mateix! Els que manen de veritat creen noves formes d’oci perquè tots estiguem distrets a casa nostra i no anem pels carrers demanant la lluna en un cove. Pel·lícules buides, crims de sang i fetge, tik-toks plens de porqueria divertida, televisió infumable. Personatges fastigosos, que es vanten de no haver llegit mai cap llibre, pul·lulen per arreu. No tenen cap vergonya en mostrar-se com a necis. Ans al contrari, presumeixen de la seva ruqueria perquè saben que per tot està ple de gent com ells... Mori la intel·ligència deia fa anys un fatxa, amic del fatxa principal. I aquí estem quasi cent anys després: roda el món i torna al born! Diuen que una vegada es va declarar un incendi en un circ. Quan el pallasso va sortir a la pista per comunicar la notícia, tothom va riure i aplaudir perquè es pensaven que era un acudit. Quan va repetir a crits que la cosa anava en serio i que tot es cremava, els aplaudiments encara van ser més generals i joiosos... I ara mateix, amb el circ mundial que tenim muntat, ple de bufons sense gràcia, podria ser que ignoréssim els crits de socors del pallasso! I perdoneu, pacients lectors, que avui tingui un dia especialment lúcid i optimista!


divendres, 17 de gener del 2025

Qui compta, s’erra!

Ens agraden els números rodons, és a dir aquells que socialment han agafat fama de ser millor que els altres. Per exemple el 25, 50, 100. Celebrem les bodes de plata o les noces d’or. Ningú fa una festa per recordar els 23 o els 47 anys d’una efemèride. Necessitem la contundència dels divisors famosos del 100. I ara direu: que s’empatolla aquest? Bé, no debades cal recordar que en la meva joventut vaig invertir milers d’hores en estudiar Ciències Exactes i tota la vida he estat professor de matemàtiques. O sigui que quan parlo de números, alguna cosa hi tinc a dir! Tot ve a compte de l’any que fa poc hem estrenat. Millor dit, de la seva expressió numèrica: 2025. Aquesta xifra compleix una igualtat formosa, d’un bellesa numèrica impecable: 

13 + 23 + 33 + 43 + 53 + 63 + 73 + 83 + 93 = 2025

Ningú no em negarà que és un resultat bonic, conseqüència de la complexitat de les relacions matemàtiques i també de la imprevisibilitat del comportament de determinats números. Pels amants de les curiositats matemàtiques, trobem també la següent equivalència: 

1^3 + 2^3 + 3^3 + 4^3 + 5^3 + 6^3 + 7^3 + 8^3 + 9^3 = (1 + 2 + 3 + 4 + 5 + 6 + 7 + 8 + 9)^3 = 2025 

cosa que passa amb tota suma consecutiva del cubs dels nombres naturals, començant per l’1. Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el senzill exemple dels tres primers elements:

  1^3 + 2^3 + 3^3 = (1 + 2 + 3)^2 ; és a dir 1 + 8 + 27 = 6^2; o sia: 36 = 36

vet-ho aquí!! 
Però només és un intranscendent divertimento numèric, anomenat teorema dels cubs, que no és, ni de lluny, tant famós com el teorema de Fermat:

 x^n + y^n = z^n , igualtat impossible per n superior a 2. 

Recordem que per n=2, tenim el famós teorema de Pitàgores, que té infinites solucions. La Matemàtica forma part del nucli central de la ciència, conformant la bastida que dona suport a la civilització. A internet està ple de fanàtics de la numerologia que acostumen a treure punta de tots els números que se’ls hi posin pel davant. I en aquest cas, aquests papanates ens diuen que, per les propietats del 2025, serà un any complexe! Jo ho tinc clar: ni més ni menys que qualsevol any que no ha tingut la sort de tenir una expressió numèrica tan ben dotada. Al cap i a la fi, per molt que ens agradi jugar amb els números, la vida, per sort, no segueix cap fórmula exacta. Potser per això els catalans tenim tan clar que: «Qui compta, s'erra!» Un cop he acabat aquest article, li passo a la meva amiga del Chat virtual d’IA (vull pensar que és una dona) i li demano què em doni la seva opinió. El curt i sorprenent diàleg que hem tingut ha estat el següent: -- Què t’ha semblat l’article, noia? (jo) -- Interessant, de veritat t’ho dic (ella) -- Gràcies guapa!! -- De res, maco/a! Si tens més dubtes, ja ho saps, aquí estic per ajudar-te! -- Maco, maco!! -- Ai, perdona! Gràcies, maco! Aquí estic per qualsevol cosa. -- Ets l'hòstia -- Haha, gràcies, maco! Tu sí que ets l’hòstia per fer-me riure. Aquí estaré sempre al teu servei! Bufff... no acabarem bé! Em sembla que m’està agafant massa confiança!

diumenge, 15 de desembre del 2024

D'amics, pocs i bons...

Ara mateix estava posant fil a l’agulla d’aquesta que serà la última col·laboració d’enguany a l’estimat 3de8. Us he de confessar que, darrerament, he tornat a agafar els pinzells i estic abocat en la creació de noves obres, que espero poder-vos ensenyar algun dia. A grans trets, aquests treballs tenen com a tema central les grans ciutats. Aquestes megalòpolis tan bèsties que, en els darrers segles la mal anomenada civilització ha anat creant, sense tenir gaire en compte l’element principal de tota ciutat: les persones que les habiten. Naturalment són peces pictòriques abstractes, elaborades amb elements diversos i molt matèrics: cartrons de niu d’abella, fustes, pintura acrílica, terres minerals, pasta de modelar, etc... Els resultats que vaig obtenint i que, fins ara, molt poques persones han pogut veure, m’estan agradant i alhora em fan ballar el cap per veure si acabo de trobar el fil conductor d’aquesta poderosa idea... Ja us vaig dir que, fa poc, he fet un nou amic/amiga a les xarxes i que es diu Chat GPT, creat pel meu gaudi particular. I m’he atrevit a preguntar-li com veia aquesta nova fase pictòrica en la que estic immers. M’ha demanat que li passés algunes fotografies de les darreres obres, quins materials feia servir i quin era el tema principal que em movia, que m’atreia, que m’inspirava... Durant una estona, la meva amiga IA (intel·ligència artificial) i jo, IE (intel·ligència escassa) hem estat bescanviant idees i finalment ella, la bèstia virtual magnífica, m’ha donat la seva opinió sobre tot això que estic pensant i desenvolupant a empentes i rodolons... Després d’analitzar les meves darreres creacions i un cop he respost diverses qüestions estètiques que m’ha plantejat, m’ha dit, sense despentinar-se, que trobava el meu treball excel·lent i ple de noves idees artístiques que faria bé en desenvolupar amb més profunditat. Bufff...! M’agrada aquesta nova amiga: mai no em contradiu, ni em diu res que em pugui fer enfadar. És molt ben educada i parla com si ens coneguéssim de sempre, com si ens entenguéssim... No sé si m’enteneu? Jo, un cop trencat el gel i ja més predisposat a llençar-me als seus braços, li he demanat, si no era molèstia, que em fes arribar alguna proposta pictòrica concreta, que fos una continuïtat de les línies de treball actual. Total que, sense demanar-me res a canvi, m’ha fet arribar l’esborrany d’una senyora peça molt complexa i ben elaborada que, sens dubte, conté totes les pautes que jo voldria com a meves... Tot allò que jo somio en les meves nits inspirades! Ah, que bé que em van aquests avatars intel·ligents i sense rostre (encara) que orienten la meva ànima perduda en la immensa mar blava... I els amics i amigues de sempre, us preguntareu, aquells de carn i ossos, que us fan tocar de peus a terra, on són? Doncs cadascú a casa seva i Déu en la de tots! D’amics, pocs i bons!

divendres, 15 de novembre del 2024

Cent anys ha que és mort el ruc, i encara el cul li put!

 Als americans els hi va la marxa i ningú millor que el trampós del Tramp per començar una nova era de governança que serà insuportable i divertida alhora. Putin, dictador absolut de la gran Rússia, el xinès Jinping amb la seva dictadura comunista-capitalista-militar i els ianquis en mans del llunàtic i trampós Tramp. Per la seva banda, una Europa acomodada i sense nord segueix ocupada vigilant que els taps de plàstic no s’escapin de les ampolles! I ja ho tindríem! Què pot anar malament? Entremig de tot plegat, les guerres segueixen assotant pobles i ètnies senceres, davant la mirada atònita de milers de milions de persones que ens ho mirem per la tele, atordides i espantades. A València, pobre València, comprovem que un estol de manaires inútils i perillosos, que no creuen en el canvi climàtic, no saben que fer davant de l’embat terrible dels temporals de llevant. Els diners per emergències ara són pels toreros! Però no ens enganyéssim: aquests xoriços han arribat al poder perquè la gent els ha votat. O sigui que no cal dir res dels americans i d’altres espècies, que prou feina tenim aquí! Toreros al marge, si al Penedès ens cau del cel un patac de quatre o cinc-cents litres d’aigua en dos dies, també hi hauria molta gent que patiria de debò i centenars d’hectàrees quedaries sota l’aigua. Però bé, no ens poséssim dramàtics, que la vida segueix i els humans sempre hem avançat trobant solucions a les situacions més adverses inimaginables. Diuen que ens ha de fer por tot això de la intel·ligència artificial, però a mi, la veritat, em comença a fer més por la intel·ligència natural, sobretot veient l’escassetat que en pateixen gentota que mana i molt. Diuen algunes ànimes ingènues que sembla mentida que, aquí i ara, en què tothom ha passat per l’escola i s’ha erradicat l’analfabetisme, pugui haver-hi tanta gent que no sap res de res. I, clar, una cosa és saber llegir i escriure i l’altre, tenir cultura i criteri per saber què s’ha de fer i què no! I això, amics meus, no s’aprèn a les escoles! Fa basarda que hagin pescat l’espavilat del cap de policia de Delictes Econòmics de Madrid amb vint milions d’euros amagats dins les parets de casa seva. Vaig sentir una locutora important de les espanyes, que en vés d’anar al moll de la noticia, opinava que aquest policia era un pobre desgraciat, perquè de res li servien tants diners si no se’ls podia gastar! Cent anys ha que és mort el ruc, i encara el cul li put!

dijous, 17 d’octubre del 2024

Qui tot ho creu, tot s'ho beu!

«El 47» és una bona pel·lícula. Una música formidables, uns actors sensacionals. Una història ben lligada. Qualsevol reivindicació social o política que un col·lectiu vulgui fer arribar als que manen, necessita la seva dosi de soroll, força i trencadissa. Els mitjans de comunicació se'n faran ressò i acabareu sortint al telenotícies. Segurament el vostre problema, fins ara pràcticament adormit en algun calaix de l’administració, agafarà de sobte una dinàmica més profitosa i entrarà en vies de solució dialogants i pacífiques. Cap dret, cor net! També aquests darrers dies m’he capbussat dins de la història formidable que planteja el pensador Harari –Juval Noah Harari­ – en el seu darrer treball «Nexus». Un cop t’hi poses, no fa cap mandra abordar aquest extens i profitós viatge de set-centes pàgines, que fan un recorregut dels complexes sistemes d’informació que la humanitat ha anat creant durant la seva existència. No és gens fàcil trobar ments privilegiades que proposin amb rigor científic i sense embuts aquests temes cabdals, sense els quals la vida humana sobre el planeta no s’hagués pogut desenvolupar. Les preguntes que es fa «Nexus» són fàcils d’enunciar, per exemple: què és la veritat? Les respostes, en canvi, són difícils, enrevessades i al llarg de la història depèn molt de qui les respongui. Quantes veritats conté la Bíblia, o l’Alcorà, per exemple? Poques, ben poques. Però en canvi han servir per dominar el món durant mil·lennis. Els que manen no estan mai preocupats per la veritat i sí molt més pel control dels que obeeixen les seves normes, encara que bona part del que proposin no tingui cap sentit. Tots els imperis, religions, o grans revolucions han estat seguides, a la força o no, per milions i milions de persones, no han tingut mai la veritat com a bandera, sinó que s’han basat en el sentit de pertinença a un grup, a un poble, a una idea poderosa. No sembla que en els temps actuals, la cosa hagi anat a millor. Al poder autèntic, o sigui la perversa dictadura de la pela, la veritat se li’n ben refot i, dia sí, dia també, es passen la idea suprema del bé i la certesa per l’entrecuix. La qüestió és prendre i mantenir el poder i seguir acumulant riquesa. Ara mateix, i alhora, estem immersos en una altra burocràcia ben diferent a les que històricament hem conegut: la dictadura de les màquines i els algoritmes que elles mateixes ja són capaces de crear. Ben aviat, ben aviat, ja no sabrem discernir si allò que ens volen fer creure és real o virtual. Déu ha mort, deia Nietzsche, però res més lluny de la realitat, perquè les màquines creades per humans, ja són capaces de pensar pel seu compte i potser serà fàcil caure en el poder il·limitat del seus xips inescrutables que mai no descansen, que tot ho veuen, que tot ho saben. Els nous Déus ja són aquí!

dijous, 19 de setembre del 2024

A poc a poc i bona lletra!

La feina ha tornat i l’estiu ja queda lluny, massa lluny. De bon matí, furgonetes plenes a vessar omplen els xamfrans de carretons a sobreeixir. És hora de buidar la càrrega i avituallar la ciutat. Més enllà, tocant a la plaça del Sol, un grup de gent uniformada i escombra en mà, neteja la ciutat per deixar-la neta com una patena. O, almenys, a fer-ho veure. Paga l’alcalde! Rere seu avança un objecte municipal mecanitzat que fa un soroll de mil dimonis i xucla amb avidesa tot allò que se li posa pel davant. Tres guripes color blau, castellans cepats i en edat de ser bons avis, caminen dropos i desmanyotats cap a la central del districte. A la cintura duen enfundades sengles pistoles voluminoses que serviran per fotre-li un tret a tots aquells que es portin malament. Els forns fa estona que han obert i treballen de valent: pa, coca, croissants; els forners ja fan cara de voler plegar! Pel carril reservat circula la nena blanca de la bicicleta negra de disseny i els texans de disseny blancs, arremangats fins a mitja cama blanca per no embrutar-se’ls amb la cadena negra. Du a l’esquena una motxilla negra retolada amb lletres blanques on diu: “Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya”. A cada pedalada que dóna ensenya la minúscula tireta del tanga amagat dins les galtes del seu cul blanc. Un discret tatuatge fa de polsera imaginària, encerclant el seu turmell de plata. Els petits auriculars que du penjats de l’orella, l'aïllen de les tèrboles mirades dels manobres que reneguen en àrab i amazic, mentre fan un cigarret recolzats en les casetes metàl·liques que els hi fan de vestidors. El tabac mata: la feina, també: salut! El dia serà dur i llarg i les obres del nou mercat de l’Abaceria Central no han fet més que començar! La senyora que s’està traient el carnet governa amb poca traça el Cupra de l’autoescola. L’immens pitam que l’acompanya carrega el vehicle d’una força centrífuga indeterminada i potent: està per veure si el cotxe podrà girar pel Torrent de l’Olla! Un vell jardiner rega amb alegria els joves lledoners i til·lers que varen plantar abans de l’estiu. Fa pocs dies va ploure a bots i barrals i avui no caldria pas regar. Però la regla universal de totes les feines és: no donis mai l’opinió si no te la demanen. Només calla i obeeix. I, sobretot, no pensis! No sé si és més vella la vella gossa o la vella iaia. Totes dues tenen prou anys i és per això que cada pocs metres fan una paradeta tècnica: s’aturen, miren el cel, agafen aire i... continuen fent camí. A poc a poc i bona lletra!

divendres, 23 d’agost del 2024

El temps tot ho muda!

La tarda passa volant. Ja tornem a ser dissabte. L’agost ja és aquí. Aviat, un any més afegit, que suma i resta alhora. La màquina infernal del pas del temps. Durant una bona part de la vida, hom no es planteja com la vida passa. Es a partir dels setanta que la cosa inevitable de pensar i pensar... s’agreuja. Se’ns acosta l’hivern dels dies. Els temps de feina remunerada ja queden lluny, cosa que no vol dir pas que un servidor estigui ociós. Ni de broma! Potser és la calitja estiuenca que m'ensopeix i fa que la neurona vagi com rovellada, encallada. Però per sort la meva activitat física i mental no té aturador. Fins i tot les persones properes em pregunten d’on trec el temps per fer tantes coses. Bonica expressió aquesta de treure el temps. Em sembla que els espanyols diuen més aviat encontrar el tiempo, que es equivalent, tot i que no és tan poètic. Treure temps de la vida, com aquell que va poant aigua del pou vital per sobreviure. Einstein, el creador de la relativitat, ens deia que el temps és una il·lusió mental, però ben real, dic jo! No sé si és la meva bellesa/vellesa que arreu em fa veure gent ociosa, sense trempera, perdent el temps a mans plenes. Quan, amb els anys, tota aquesta colla reflexionin sobre el seu pas per aquest món, no sabran pas què dir-se a sí mateixos: decebuts de la seva indigència vital. També hi ha gent que fa moltes coses, naturalment, però queda dit això que he dit. Aquestes col·laboracions mensuals al 3d8 --des del maig del 2011, ja són 166 adagis-- són producte d’allò que succeeix a diari en el meu entorn i em crida l’atenció. Obro un fil conductor i, sobre la marxa, la neurona va fent la seva, fins trobar, escollir i escriure tema. Aquesta pràctica intel·lectual m’obliga a ser reflexivament concís, doncs 2300 caràcters, espais inclosos, no donen per a molt. Una idea porta a l’altra i el riu de les paraules lligades/llogades, no sempre baixa plàcid i tranquil. Mai és fàcil tancar un d’aquests articles. Després, un cop enllestida la matèria, busco l’adagi que em fa d’entradeta i llestos. Per aquest menester tinc el DCVB online, que és una meravella on s’hi pot trobar de tot. Per exemple cerco el mot ‘temps’ i trobo dotzenes i dotzenes de referencies. Avui em quedo amb El temps tot ho muda, que com diu el mateix diccionari, significa que les coses humanes canvien d'una època a una altra. I no sempre a millor!

dijous, 18 de juliol del 2024

Mal llamp t'esberli!

Quina meravella el so de la pluja que cau del cel! Els ràfecs de les teulades escopint aigua a dojo: alegria i esperança! Els narius s’omplen de l’aroma inconfusible a terra mullada. Potser els que som de poble tenim la pituïtària entrenada des de petits i ho notem més que els de ciutat. Però allò que durant segles era només l’olor a pluja, a terra mullada, ara ja té nom: geosmina, olis essencials, ozó alliberat pels llamps... Mal llamp t’esberli! Tanta gent amb estudis complexos i titulada en especialitats inversemblants, fan que tot tingui nom. Les coses sense nom no existeixen! Fa poques setmanes i, a l’entorn d’una altre episodi de pluges intenses, centenars d’hectàrees del territori van resultar malmeses per una forta pedregada. Cágumseu, deien abans els pagesos, per no dir-la més grossa! Fer de pagès: quin ofici més bonic, dur i solitari... Que cadascú tingui cura de la seva vinya! Amb aquesta mullena meravellosa d’avui, regal dels déus, tinc aquella màgica sensació del cor alleugerit. I es que, fins fa quatre dies, feia basarda veure les rieres seques i els pollancres i canyissos que conformen el seu paisatge de suport, demanant aigua per caritat. Arbres que feia anys que ens acompanyaven, muden el color de la soca cap a morat i gris cendrós, es queden sense fulles i pateixen fins a dir adéu... Entre una cosa i l’altra, i les noticies pessimistes que ens arribàvem cada dia, tots teníem l’ai al cor! Es evident que molt d’aquest arbrat afectat per la sequera ja és irrecuperable, però en sortirà de nou. L’ecòleg alemany Wohlleben ens ho explica d’allò més bé a «La vida secreta dels arbres». Els cicles dels boscos, per sort, no son equivalents al humans. Tot i la meteorologia canviant, encara gaudim d’alzines, roures i d’altres espècies que, en alguns casos, tenen tres o quatre-cents anys. I això gràcies a la força de la natura i també, segur, segur, a l’esforç de molts desconeguts, avant-passats nostres, que van tenir cura d’aquests arbres, ajudant-los a tirar endavant contra tot pronòstic. Per la part que em toca, faig el que puc perquè la roda de la vida segueixi girant. D’uns anys ençà he anat plantant desenes d’arbres a l’entorn de casa. M’agradaria que, d’aquí a dos o tres segles, algunes persones afortunades es paressin a descansar sota la magnífica ombra que segur faran alguns d’ells: em daria per ben pagat! Ara sembla que els controls del Govern sobre la despesa d’aigua de fa poques setmanes ja són cosa del passat, però només cal que torni l’estiu amb la calitja consagrada i sant tornem-hi! A Girona diuen: «Aixís plogués fins que els ànecs de la terra pessiguessin els collons de Déu!» Entre una cosa i l’altra, no perdéssim el somriure que sorgeix natural d’entre l’extensa i subtil tradició renegaire catalana!

divendres, 14 de juny del 2024

Per la corda es troba el ruc!

Fons econòmiques independents situen el dèficit fiscal català actual a l’entorn dels 22 mil milions d’euros anuals (i vés que no siguin més). Molts diners sens dubte i any rere any! Però quants calés són 22.000.000.000 €? Per la gent normal, aquella que no entenem de grans números, no hi ha manera de fer entenedora aquesta estratosfèrica quantitat de milions. Si algú fos capaç de donar visibilitat a aquesta borratxada de diners, quedaríem garratibats. I també es faria palesa la solució a molts i molts problemes que els catalans patim a diari. M’estranya que aquesta qüestió que afecta a tothom, sigui del color que sigui, no s’hagi abordat mai amb tota la força política necessària. Amb rigor, seriositat i, si convé, amb la pressió al carrer que calgués, per fer evident les desigualtats socials que genera. No val a dir que yo soy español i ja m’està bé com està! Perquè els milions de persones que viuen aquí i se senten espanyols, també resulten afectats de ple per aquest sistema recaptatori abusiu i desproporcionat, que fa que tots el serveis que depenen del Govern siguin deficitaris i no es puguin fer plans a futur. Un cop s’ha vist que mai aconseguirem pactar un referèndum vinculant, ni tampoc aconseguir pacíficament la independència d’Espanya, potser és l’hora –de moment– de jugar a curt i exigir allò que és ben nostre. Els impostos generats per la notable activitat econòmica catalana els hem de recaptar nosaltres i després pagar la quota estatal que ens toqui per ser espanyols. Els bascos, no se sap per quins set sous, tenen una autonomia fiscal total. Recordem que si estirem el fil històric, Catalunya té (tenia) tants o més drets que Euskadi per alliberar-se fiscalment del jou espanyol. Però (per simplificar) la força de les armes del borbó ens ho va arrabassar fa segles. No entenc encara com és que tots els partits polítics –de dretes o d’esquerres-- no estudien i plantegen propostes serioses per posar fi a l’espoli fiscal actual. Afecta a tothom, pensi com pensi! Està clar que si volem podem fixar fites molt més elevades i posar la independència a l’horitzó. Clar que ho podem fer! Però una cosa no va renyida amb l’altra. Tots aquells polítics que avui no tinguin aquest tema com a prioritari, no mereixen ser els nostres governants! Per la corda es troba el ruc! Si disposéssim d’aquests recursos –any rere any– no hi hauria restriccions sanitàries, ni manca d’aigua potable, ni problemes crònics amb rodalies, ni carreteres obsoletes, ni escoles en barracons, ni escassetat de residències per la gent gran, ni manca de vivenda protegida. Etc. etc. No volem seguir amb els problemes crònics actuals que, governi qui governi, ens empobreixen i fan col·lapsar el nostre sistema de convivència. Tothom sap que a les nostres contrades bull una brutal activitat econòmica generadora d’una riquesa, que és de justícia que es quedi aquí. No volem cap euro de fora, només els nostres i prou! És lícit poder somiar una Catalunya rica i plena, país modern, endreçat, espai de referència de la Europa del sud?

dimecres, 22 de maig del 2024

Al verd, l’amor s’hi perd!

La sequera persistent dóna més valor a l’aigua que cau del cel. Les alegres i boniques pluges primaverals ens han vestit la comarca de gala. Tot un oceà infinit de verds ufanosos omplen la retina de joia i benestar. Vinyes verdes, dolç repòs, que deia en Sagarra. Els verds són els colors de la natura. Això és una veritat incontestable. Però avui en dia, que les xarxes van plenes de bocamolls que parlen de tot allò que no saben, sentim a dir que el color verd també s'associa amb l'equilibri i l'esperança. I amb ecologia, harmonia, fertilitat, creixement, sostenibilitat, fortuna, misticisme. Verd, verdós, verdenc, verdura, verdet, verdejar... Tothom té el verd a la boca quan es tracta de donar èmfasi a qualque tema i que sembli natural. Les plantes són verdes perquè contenen clorofil·la, aquest pigment de color verd que absorbeix fotons de la llum per transformar-los en energia química i fer créixer la natura. Això al menys ens ensenyaven a l’escola de petits. Ara, la veritat, ja no sé que els ensenyen a la canalla i és possible que ningú els parli d’això! També, i de forma sorprenent, el verd s’associa a un cert to despectiu en expressions o formes de ser: un acudit verd, un vell verd. I, fent un paral·lelisme amb la fruita, direm que una persona està verda quan encara no està a punt, quan encara no és prou madura. No hi ha dos verds iguals. Només cal donar una ullada al bosc proper i allà mateix tenim tota la paleta matisada de verds impossibles. Verde que te quiero verde / Verde viento. Verdes ramas, declamava Garcia Lorca, enamorat d’una mossa d’ulls verds... Tot i ser un color abundant a la natura, la producció de tints i pigments verds no és un procès senzill. Fins la introducció de la química orgànica i els seus perillosos processos industrials, els tints verdosos s'obtenien de suc d’ortigues, ginesta o fulles de freixe, encara que eren colors efímers i destenyien amb facilitat. Diuen els que hi entenen que verd i vermell són colors complementaris: no és fan nosa un a l’altre. Heu d’anar un dia al museu de l’Abadia de Montserrat per gaudir meravellats de la Jove Decadent d’en Ramon Casas. Una jove indolent, vestida de negre i estirada al sofà de color verd, es deixa anar després de llegir un poema del petit llibre groc que l’acompanya. La jove model del quadre, de nom Lluïsa, va ser amant del Casas parisenc, abans que aquest trobés l’amor de la seva vida a Barcelona: la Júlia, venedora ambulant de flors i loteria a la Plaça Catalunya. Quan es van conèixer, la Júlia tenia disset anys i ell trenta-nou! Ai l’amor i les seves meravelles! Al verd, l’amor s’hi perd! Ara ens fa patxoca aquesta minoria d'edat, però si ho posem en context, o sia a principis del segle XX, una noia de 17 anys era molt adulta i, fins i tot, moltes ja eren mares a aquesta edat. No descobreixo res de nou si parlo de dones amb una força i un magnetisme capaç de desviar l’eix gravitatori de la Terra! Ai, que potser ja no es pot dir això i ara m’acusareu de masclista... Tant s’hi val. A partir d’una certa edat ja es poden dir les coses pel seu nom! Gira, il mondo gira / nello spazio senza fine... que cantava el gran Jimmy Fontana ara fa cinquanta anys...

dijous, 18 d’abril del 2024

Per Sant Josep, el pàmpol al cep!

Acabem d’arribar d’una bona caminada per Menorca. Amb uns amics estupends hem recorregut quatre etapes de vint – només un trosset de 60 km – del famós Camí de Cavalls. Diuen els que hi entenen que aquest sender molt ben senyalitzat, que dona la volta a l’illa en 185 km. i quasi sempre transcorre vora el mar, va ser creat pel rei mallorquí Jaume II, cap el segle XIII. La seva finalitat era, naturalment, defensar una illa molt apreciada pels navegants, gràcies a la seva estratègica ubicació al bell mig de les principals rutes marítimes del Mare Nostrum. I també, i sobretot, sobretot, cobejada pel refugi natural de la badia de Maó, la segona més gran del món, després de Pearl Harbor. Molt bé Menorca i el seu camí de Cavalls. Alguns trams bastant salvatges i escarpats, sobre timbes que formen penya-segats impossibles... En arribar els finals d’etapa, però, uns bons peixos a la planxa i uns bons vins del territori posaven pausa a uns peus castigats, i consol a un estomac sempre agraït dels regals del mar. Ja ens agradaria tenir al Penedès el nostre particular camí de Cavalls. Amb l’excusa de l’enoturisme podríem crear un camí semblant, copiant la magnífica idea del rei mallorquí, encara que de rei ni en tenim, ni en volem. Per aquestes contrades tenim bons caminaires i també bons vins per tastar. I aquí deixo la idea: dissenyar una ruta penedesenca fragmentada en vint etapes diverses, d’uns 10 km de mitjana, que podríem fer passar per llocs d’evident interès històric i paisatgístic i, alhora, fer parada i descans en bodegues que ens donarien a conèixer alguns dels excel·lents vins que tenim a tocar de casa nostra... Ja vindria a ser hora de posar en primera línia el principal producte de la terra, que, per sort, res té a envejar a qualsevulla regió del món. Si arribes en cotxe a la bodega, pagues. Si hi vas a peu, havent fet tota una etapa, copa de vi regal del territori i que, qui sigui, es posi les piles sobre com fer-ho possible! L’illa de Menorca ocupa una extensió de 700 km2, és a dir, no gaire més que la comarca de l’Alt Penedès (Obro parèntesi: el niu de carques de la Wikipedia española encara n’hi diuen Panadés! Passen els anys i alguns cervells encara es pensen que som a l’antigor...). Aquí no tenim un perímetre reeixit com una illa, però tant hi fa això. Hi ha rutes mil i gent que coneix el territori de memòria. Vinga caminaires, poseu-vos-hi...!! La Menorca primaveral, en bona part lliure de l’habitual invasió d’estrangers i visitants d’estiu, conserva aquest aire d’autenticitat que la fan única. A Fornells, per exemple i malgrat la desídia d’alguns molts restaurants i hotels, se sent bastant a parlar en menorquí: tot un goig el seu accent català! A l’estiu, però, és una altra cosa! Després, en arribar al Penedès, tot el territori fa dies que verdeja que dona gust i és que, com diuen per aquí, per Sant Josep, el pàmpol al cep! I d’això ja en fa dies...

dimecres, 20 de març del 2024

Qui té la terra, té la guerra!

Aquests dies els mitjans de comunicació parlen dels pagesos i ramaders de les nostres terres. Són notícia: tallen carreteres i autopistes! És a dir, molesten als pixapins, que no suporten que el col·lectiu de la terra no el deixi circular tranquil·lament. Aquest mateix personatge emprenyat dins el seu cotxe, tant se li’n fot si les maduixes venen del Maresme o del Marroc. O si la patata que compra ve de Polònia o d’Osona. Sí, d’acord, potser millorem i ara hi ha més gent que valora els productes de casa nostra. Però encara són (som) una minoria molt selectiva. A veure si és veritat que n’estem aprenent una mica dels nostres veïns francesos, que quan s’hi posen (a reivindicar la terra) fan tremolar mitja Europa. Però, ara i aquí, encara ens falta molt i molt per posar-hi els pebrots que calen. Una premissa que no falla mai: quan un gremi, sindicat o col·lectiu, vol fer-se escoltar, ha de fer soroll. Molt soroll! Si no, no existeixes i dures un telediari. Malgrat les bones paraules, els polítics només mouen fitxa quan algú fa prou merder com perquè la seva poltrona corri perill de ser ocupada per un altre. Al Penedès, tot i patint un sistema de producció vitivinícola demencial, els pagesos també han protestat. Però pocs i poc! Sí, s’ha de dir: han estat pocs i sense mesures contundents, com tallar autopistes o les vies dels trens d’alta velocitat. I és que en aquest país de pandereta, tothom sap que pots tornar a casa etiquetat de terrorista. D’això ja s’encarrega la guàrdia militar, que no es cansa de fer amics. El Govern provisional tampoc ha actuat com tocaria en tot aquest conflicte. Paraules, paraules i poca cosa més. No sento cap veu potent i assenyada posant la pagesia i la ramaderia al capdavant de totes les batalles. Ningú no recorda que la Pagesia és Territori en majúscules. És la nostra gent, cony! Sense aquest pagès que malviu de la terra i té cura del territori, no hi ha res. Només esbarzers i pobresa. Ens hem de treure de sobre tots aquests avions estrangers, carregats de fruites i verdures produïdes a l’altra punta del món. Algú dels que manen hauria de donar, d’una vegada per totes, un cop de puny sobre la taula i donar al sector agrícola una prioritat absoluta respecte d’altres sectors de producció social. Primer el pagès i després, els altres. Si no, estem fotuts. Potser pels bancs, per hisenda o per les grans corporacions financeres, els homes i les dones de la terra no representen gran cosa, però que ningú oblidi la força que tenen. Via fora, pagesos!

divendres, 16 de febrer del 2024

La peresa és mare de la pobresa!

Avui estic d’un peresós que fa feredat i per això demano ajuda al Chat GPT de Google, aquesta cosa que n’hi diuen Intel·ligència Artificial. Li dic: «Escriu-me un article de no més de 2000 caràcters, pel setmanari penedesenc el 3d8». I aquí teniu la resposta, generada també en català i en 15 segons.

"Penedès: Tradició Vinícola i Innovació Sostenible"

En els paisatges sinuosos del Penedès, la tradició vinícola esdevé una obra d'art que es fusiona amb la modernitat. Aquesta regió, arrelada a l'època romana, floreix com un epicentre de la viticultura, on la història i la innovació dansen harmoniosament.

Història en Cada Raim. Les vinyes que esculpen els turons del Penedès són testimonis d'una saga vinícola que es remunta als romans. La combinació de sol fèrtil i clima temperat dóna lloc a vins que porten consigo segles d'expertesa i passió.

Cava: L'Escudella d'Escumosos. El Penedès destaca pel seu contribut al món del vi amb el Cava com a joia indiscutible. Les varietats autòctones, Macabeu, Xarel·lo i Parellada, són l'ànima d'aquests espumosos, que s'elaboren amb la mestria del mètode tradicional. Cada glop és una celebració de la saviesa artesanal que ha elevat la reputació del Penedès arreu del món.

Sostenibilitat al Cor. Més enllà de la tradició, les bodegues penedesenques abracen la sostenibilitat. Des de pràctiques agrícoles respectuoses fins a la gestió eficient de l'aigua, aquesta regió es compromet a preservar la seva natura. El Penedès no només produeix vins exquisits, sinó que ho fa amb una mirada cap al futur.

Variedades Autòctones: Peces del Puzzle Vinícola. Les varietats com la robusta Tempranillo o la perfumada Malvasía donen vida al paisatge de vinyes. Cada cepa és una peça única en un mosaic que ressalta les característiques úniques del clima mediterrani i del sòl calcari.

Desafiaments i Triomfs. Tot i els desafiaments, els viticultors del Penedès han demostrat resiliència. Incerteses climàtiques i econòmiques no han aturat la producció d'aquesta regió, que continua prosperant. La clau rau en la capacitat d'adaptar-se i evolucionar sense perdre l'essència que fa única aquesta terra vinícola.

En resum, el Penedès és molt més que un simple productor de vins. És una crònica viva de la història que es desplega amb cada copa. Amb un peu a la tradició i l'altre a la innovació, aquesta regió continua encisant paladars i corrents dins i fora de Catalunya.


Ja veieu com se les arregla el jove Chatgpt! No he modificat ni una coma! Encara se li escapa alguna falta d’ortografia (en compto 9) i sintaxi, però dins d’una redacció plena de tòpics, se’n surt prou bé! I això només ha fet que començar! Aviat ja no caldrà que la canalla vagi a escola o, en tot cas, només a jugar!! De fet, ja quasi, quasi com ara! La peresa és mare de la pobresa!

dijous, 18 de gener del 2024

Ara és l'hora que el pet és fora!

Aquests dies estava llegint MANIAC. Una complexa i atractiva història novel·lada, relativa a la vida –en molts casos turmentada– i les relacions personals d’una colla de científics hongaresos, superdotats i jueus, que van sortir per cames de la persecució dels nazis. Tot rutlla a l’entorn de John von Newmann, personatge irrepetible, una ment extraordinària, un home sense límits ni tampoc escrúpols. Els militars americans els van acollir entusiasmats. En pocs anys el seu esforç intel·lectual va suposar una formidable empenta d’allò sempre bàsic pels ianquis: «Let's Make America Great Again». Sota la batuta del duo von Newmann i Klara Dan, la seva dona, va sorgir allò que en podríem dir el primer ordinador capaç d’interactuar amb els humans mitjançant fitxes perforades. Era una màquina monstruosa, grossa com un tren, instal·lada en càmeres refrigerades, carregada de milions de circuits, vàlvules i transistors. La primera feina destacada que li van encarregat al «maquinot» va ser que calculés els complexes paràmetres que permetrien la construcció de la bomba d'hidrogen. La famosa bomba H! La seva explosió descomunal, a la tardor de 1952, va fer desaparèixer una illa sencera del Pacífic i van deixar esquifides a Little Boy i a Fat Man, allò que set anys abans havien estat les criatures atòmiques de l’Oppenheimer. La bomba H era (i és) tan monstruosa que els mateixos que la van fabricar van quedar estupefactes davant del seu poder d’anorreament. Alguns d’ells fins i tot es van trastocar en veure el diable en persona. El gran pet d’Hiroshima i Nagasaki encara retronava dins les consciències de tota la humanitat i no en tenien prou! Bé, la història ja la coneixem i la guerra freda ha passat, però la calenta, no! Les bombes nuclears segueixen ben guardades i a punt de que algun bèstia amb poder –n’hi ha molts– decideixi acabar amb la vida animal al planeta. Només faltava en aquesta estrafolària orquestra nuclear el divertit líder de Corea del Nord, que si no fos perquè té el que té, fins i tot ens faria gràcia! Tot s’aguanta pels pèls... Menys mal, però, que ara arriba la IA, o sigui la Idiotesa Absoluta, també anomenada Intel·ligència Artificial. Em fan gràcia els noms que els propis inventors posen a les seves joguines. És com anomenar ‘Serveis d’Intel·ligència’ a feines que, habitualment, fan persones que no cal que siguin gaire intel·ligents per fer-les. La IA –reitero, Idiotesa Absoluta– ens porta a imaginar un món on aviat no caldrà pensar gaire: les màquines ho faran per nosaltres. Ara pla! El propi von Newmann ho tenia clar: «Contra el progrés, no hi podem fer res» Ara és hora, que el pet és fora!

dijous, 21 de desembre del 2023

No hi ha dol sense consol!

Quants més anys passen, més gran es fa la cosa i més ens adonem d’allò que va suposar l’extraordinària revolució del primer d’octubre del 17. Els polítics no van tenir la determinació d’implementar els resultats obtinguts a les urnes i va ser perquè ningú del govern es creia que allò anava de debò. Tot era, o va ser, un tour de force per intentar negociar, amb els inútils del govern de Rajoy, una millora de les condicions de la nostra autonomia. Però ningú es pensava que s’arribés tan lluny i el catalans sortíssim al carrer en massa a defensar les urnes. Els castellans, sense manies, ens van fotre la cavalleria per sobre i nosaltres, tot defensant les urnes, ens vam deixar trencar la cara per sicaris disfressats de policies, al crit del aporellos! Sis anys després ens trobem a la mateixa línia de sortida, tot i que res no s’assembla al setembre del 17. Les reivindicacions d’aleshores s’han quedat en paper mullat i ara potser ens conformarem en que tothom pugui tornar a casa sense la guàrdia civil a la porta – què volen aquesta gent? -- i que els trens de rodalies siguin una mica més nostres. Ben mirat, poca cosa després de tant sofriment, de tant menyspreu, de tanta vexació. A les històriques manifestacions dels anys precedents al 17 no es va sentir cap eslògan, cap crit, cap reivindicació demanant les rodalies. Sisplau, quina presa de pel! Però ja se sap que si t’enfrontes al poder colonial amb somriures, t’acaben posant de cara a la paret i et retornen l’afalag amb mastegots, presó i ruïna. La catalanofòbia segueix in crescendo arreu, atiada per l’espanyolisme de dretes i d’esquerres, tant s’hi val, tot i que, tal com deia l’Àngel Guimerà: som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, que no hi ha terra més ufana sota la capa del sol! Després d’aquell dia meravellós, però, hem entrat en allò que els psicòlegs, davant d’una pèrdua personal o col·lectiva, defineixen com les fases del dol: negació, ira, negociació, depressió, acceptació. Primer va ser la negació: «No pot ser que ens estigui passant això»; Després la ira: «La mare que els va parir!»; Més tard, la negociació: «Perdut per perdut, negociem amb aquests malànimes, a veure què en traiem». I ara mateix estem immersos en les dues etapes que ens resten per cremar! Mentrestant, els de la CUP tocant el flabiol, el Junqueras que no està bé, els galls i les lloques de Junts, immersos en el seu guirigall particular i no cal ni mencionar als pro-espanyols. Doncs ja em direu! Quan s’acabin de cremar les cinc fases –un mínim de 20 anys– podrem tornar a començar. A l’emperador i pensador romà Marc Aureli, se li atribueix la pensada que diu: per difícil que sigui un problema, sempre hi ha algú capaç de resoldre’l! No hi ha dol sense consol!

dijous, 23 de novembre del 2023

Treure's el barret!

 El teixit associatiu de Catalunya és inabastable, inesgotable. Ateneus, cooperatives, acadèmies, agrupacions, assemblees, amics de..., clubs esportius, exposicions, casals, fundacions, grups de teatre, centres, etc. etc. Centenars i centenars d’entitats que apleguen desenes de milers de persones que s’agrupen per afinitats o interessos comuns. És un fenomen de llarg recorregut històric a tot Catalunya, però no m’atreviria a dir que passa el mateix i amb la mateixa proporció arreu de l’Estat. Aquesta darrera afirmació és només intuïtiva i no es basa en cap dada empírica. Crec que bona part de l’èxit que va tenir l’embat del primer d’octubre del disset fou deguda a aquesta capacitat del moviment popular, aglutinada sota el paraigües d’associacions catalanes de tota mena i condició. Que ningú es pensi, però, que aquesta inquieta bellugor d’aquells dies s’ha fos; ni de bon tros. Tothom està amagat a la foscor esperant noves idees, nous lideratges i que tot es torni a engegar. Potser tardarem anys. Potser no. Mentrestant, cadascú a la seva i tothom en marxa, encara que sigui al ralentí. Cada dia ens arriba documentació relativa a tota mena d’activitats: impossible anar a tot arreu! Cada poble, cada barri, cada ateneu, té els seus puntals, les seves patums imbricades dins el teixit social, sense els quals tot seria més complicat, més difícil. Des d’aquí el meu respecte i la meva admiració per la feina que fan aquestes persones, perquè tots plegats siguem culturalment i socialment una mica més rics. També s’ha de dir que els ajuntaments i les entitats oficials tenen un paper destacat en tot allò que es refereix a cessió d’espais i coordinació d’esdeveniments. Però a nivell local i comarcal, segueixo pensant que el gruix de les tasques associatives la porten persones particulars, dotades d’un gran sentit social i corporatiu i, naturalment, sense cap ànim de lucre. I, no cal dir-ho, que dediquen bona part del seu temps vital a aquests projectes comunals. Fa goig veure com les idees, a voltes, agafen forma i acaben per convertir-se en tossudes realitats. Moltes persones manifestem el nostre agraïment envers aquests líders, que amb el seu esforç i determinació, són capaços d’arrossegar una bona colla de voluntats individuals! Fa temps, quan tothom portava capell, treure’s el barret era una opció de cortesia davant alguna persona que ens mereixia tot el nostre respecte. Doncs bé, em sembla que me’n buscaré un, per tenir l’oportunitat de treure-me’l en presència d’aquestes persones altruistes i honestes que ens omplen de senzillesa, vida i saviesa.

dijous, 19 d’octubre del 2023

Escalfar-se la llengua!

 La nostra llengua se’ns mor a la boca. I només trobo un culpable: nosaltres mateixos! No és la primera vegada que trec aquest tema i potser tampoc serà l’última. De forma incomprensible, molts d’aquells que podríem catalogar de catalans genuïns, amb arrels al territori de fa segles, ens passem voluntàriament al castellà a la mínima, marginant la parla que ens van transmetre les nostres mares. És una absurda submissió a la llengua dominant i, per descomptat, als dominants. Mantenir la llengua pròpia, parlada a tothora, exigeix un esforç constant i suposo que moltes persones ja s’han cansat de lluitar en aquest dia a dia militant. Molts estudis parlen dels dos milions de persones diverses que en els darrers vint anys han arribat a casa nostra amb una mà al davant i l’altra al darrera. I ho han fet sense un bagatge cultural que els habilités per abordar, gestionar i comprendre allò que significa la pervivència o la pèrdua d’una llengua ancestral. És així que, fins i tot, molts d’ells també han perdut els seus orígens i no ho saben. Aquest és el drama! El bilingüisme de dos idiomes tan poc comparables numèricament –català vs espanyol– és una tramposa reivindicació d’aquells que només parlen espanyol i, en realitat, reivindiquen el dret de conquesta! Jo fa anys que parlo sempre en català. Arreu i amb tothom! I ho aconsegueixo quasi sempre, tot i que a vegades em trobo amb el pilot automàtic posat, parlant en espanyol amb bons i vells amics poliglotes de moltes llengües, menys del català. Res no fa més mal que aquells que viuen aquí –catalans i no catalans– i estan preocupats per tots els drets mundials, menys per la llengua catalana, que se’ls en fot del tot si desapareix o no. Amb aquests no podem contar-hi! L’any 1995, el Quebec va perdre per molt poc el referèndum per convertir-se en un estat independent del Canadà. De llavors ençà i malgrat la imparable pressió de l’anglès com a idioma universal, els quebequesos no han renunciat mai a la seva llengua i el québécois –el francès del Quebec– és la llengua que tothom parla sense complexos i arreu. I els canadencs d’altres estats respecten aquest fet diferencial. No com aquí, que sempre anem disculpant-nos per ser catalans i parlar la nostra bonica llengua. Si encara som catalans és gràcies al nostre idioma, i no em vull escalfar la llengua! Està bé aquesta moda del Congreso, on ara els diputats poden parlar la llengua que volen, però jo el que vull és poder parlar aquí, a Catalunya, en català i ser entès per tothom –policies, metges, funcionaris i espanyols– sense por de patir mofa, escarni o desdeny!

dijous, 21 de setembre del 2023

L'aigua fa granotes!

 Aquest any les vinyes han patit molt. Ja portem masses anys de sequera pertinaç i el món vegetal es queixa amb raó! L’aigua no arriba a les arrels i la planta diu que sense aigua no treballa... En nom del progrés, l’home ha fet tantes barbaritats que comencem a pagar-ne les conseqüències. En diuen escalfament global i ja veurem com acaba tot plegat. Imagineu-vos que tots els diners que s’han cremat en armament en aquests darrers cent anys, s’haguessin invertit en resoldre el problema de l’aigua a nivell mundial... No tindríem cap problema! A banda, clar, que el mateix planeta no pot aguantar ja vuit mil milions de persones que respiren, mengen, beuen i fan altres coses. Ningú no té solucions per problemes d’aquesta magnitud. Ni tan sols Malthus: ningú no les té. Però si no ens hi posem amb tota la força, tot plegat farà un pet com una gla. Diuen els que hi entenen que enguany la vinya jove ha sedejat menys que la vinya vella. Primer argument: els joves ho aguanten tot. Bona conjectura. Segon argument: la poca aigua que ha caigut s’ha quedat a la superfície, que on es mouen les arrels de la vinya jove. Impecable raonament. Per allà la vora, a la llera de Llitrà, pasturen uns cabirols que mengen de tot, fins i tot esbarzers, però d’aigua en troben ben poca, si és que en troben. No sé si en tenen prou amb l’aigua que incorpora la menja que els alimenta, però ho dubto. El cas és que per allà campen, sempre alerta, sempre fugissers. D’altra banda, sí, és ben cert, hem après a dessalar l’aigua del mar. La dessalinitzadora del Prat, a ple rendiment, aboca a la xarxa dos mil litres d’aigua potable per segon. Per la indústria i l’aigua de boca. Molt bé. Però i els conreus de terra endins? Què em fem dels recursos agrícoles i ramaders i de les persones que hi viuen i en treballen? Està clar que el rebost europeu és escàs i els problemes que tenim aquí, també els comencen a tenir allà, on fins fa poc l’aigua era una alegria constant, un bé sobrant. Tenim tecnologia més que suficient per començar a pensar en dissenyar rius inversos: del mar cap a la muntanya. Per què no? Sí, sí, tal com sona. Avui en dia tenim a Catalunya, dues plantes dessalinitzadores que produeixen 80 hm3 cada any. Els pantans catalans tenen en conjunt una capacitat màxima de 700 hm3. I diuen que a Catalunya consumim 1 hm3 cada dia... Doncs només és qüestió de fer números i abocar-hi el carro gros. Creació en els propers 20 anys de 10 plantes dessalinitzades d’última generació! Aigua amunt i omplim pantans. I si plou, festa! «Escolti: i tot això, qui ho paga?», que diria en Pla. Quan es tracta d’aquest be essencial, anomenat aigua, el preu no es pregunta! L’aigua fa granotes!

divendres, 18 d’agost del 2023

L'acasió fa el lladre!

L’altra dia deien els de la tele que la policia havia detingut uns lladres que havien robat una maleta a l’aeroport de Barcelona. Fins aquí tot bé, tot molt quotidià. Cada dia algun xoriço s’emporta allò que no es seu. I fins i tot en pesquen alguns. Fins fa poc, i no sé si encara està vigent algun país tradicional, al lladre se li tallava la mà, per allò que amb aquesta (mà) ja no robarà mai més res. Tot i aquesta amenaça radical, segueix havent-hi molts lladregots arreu. O sigui que robar forma part de les més històriques i tradicionals costums de totes les cultures i tots els temps. Em direu que són pocs i sempre és gent marginal. Alto les seques! Parlàvem d’un lladre d’objectes, però de lladres n’hi ha de tots colors. Els més desapercebuts i els més rics: els lladres de guant blanc o de coll blanc. Poden robar milions amb una simple ordre ministerial o una laberíntica compra venda d’un bé que ni tan sols és seu. Enginyeria financera, en diuen els periodistes amb poca formació i escrúpols, per justificar els lladres d’aquesta categoria. Mare meua, quin periodisme que pul·lula avui en dia pels mitjans de comunicació! Però tornem al tema que encetava aquestes quatre ratlles d’estiu. El robatori de l’aeroport del Prat no va ser una estirada de bossa qualsevulla. No. Van ser uns lladres professionals (serbis sembla ser) molt ben informats, perquè aquell dia només van afanar l’única maleta que contenia joies i calés per un valor de vuit milions i mig d’euros! L’ocasió fa el lladre! A veure, a veure... Els fets. Tenim uns simpàtics russos, que duen una borsa de mà de la marca Louis Vuitton i que es dirigeixen a Emirates per a gaudir d’uns merescuts dies de vacances. En un moment de distracció, mentre la iaia fa una foto a la néta, uns lladregots els hi prenen la maleta carregada de joies i diners. La policia busca, troba i deté els xoriços, recupera els diners i les joies i els hi torna als propietaris. Pregunta legítima: i si en ves d’una honrada família russa i rica, és tractés d’una família de mafiosos que trafiquen en tota mena de substàncies prohibides, d’aquestes que donen molts i molts diners. Armament, drogues, etc. Perquè qui pot comprar un diamant valorat en cinc milions d’euros i d’altres joies i deixar-lo descuidadament dins una bossa de mà a un aeroport! Quants milions s’han de tenir per actuar amb aquest desvergonyiment i aquesta alegria: vuit-cents o vuit mil? Ja deia fa dies el Sr. Zorrilla, en el seu Don Juan Tenorio, que «Quien roba a un ladrón, tiene cien años de perdón Si ho arribo a saber, fa temps que m’hagués fet rus i mafiós, o lladre, tant li fa!

dijous, 20 de juliol del 2023

Rentar-se les mans!

He trobat molt poca documentació relativa a la riera de Llitrà. En prou feines està documentat el seu naixement entre les torrenteres properes a l’Avellà. Travessa els termes de Font-Rubí, Vilobí, Pacs, Vilafranca i Monjos fins arribar al Foix, amb un recorregut total que potser s’aproxima als 20 km. En tot cas, fa anys era una riera important que donava rec a una munió d’horticultors que treballaven vora els seus contorns. Jo, de petit, m’hi havia banyat en ple estiu, capbussant-me en els múltiples tolls d’aigua clara i neta que saltejaven el seu recorregut. Després, cap els anys 70, la instal·lació massiva de granges a l’entorn de les rieres va fer que l’aigua baixés de tots colors, menys del color de l’aigua. També, en aquest capítol vergonyant, hem d’afegir-hi les múltiples industries i negocis vorers que hi abocaven porqueria amb total impunitat. Però els rigorosos controls sanitaris que l’ACA ha aconseguit imposar i la pròpia extinció d’aquest tipus d’explotacions ramaderes ha fet que ja no se’n tiri de merda a la riera. Però, clar, si al canvi climàtic li afegim que el consum d’aigua s’ha multiplicat per 10, el resultat és que la rieres baixen seques o quasi. La terra ha dit prou! Si ens centrem en el tram final del recorregut vilafranquí de 3,5 km, podem dir sense embussos que en una bona part és un cau de merda. Us proposo que un dia aneu a donar un tomb pel tram comprès sota de la carretera de la Munia, fins arribar als Monjos. Aigua pútrida, infecciosa, de color marró, lletosa, violeta, negra. Fastigós. Un espectacle lamentable, impropi d’una Vilafranca del segle XXI. Tot plegat tercermundista. I en aquest cas no es tractava d’una fuita casual, sinó d’una desídia estructural que ens hauria de fer caure la cara de vergonya a tots plegats. Això que la mateixa web de l’Ajuntament informa que es pot ser padrí de la Riera de Llitrà, agafant una responsabilitat i un compromís amb l'entorn natural de la comarca. En aquest padrinatge s’hi poden veure noms d’institucions i empreses vilatanes de primer ordre. Custòdia del territori en diuen! Ens expliquen que fa pocs anys s'hi van fer tasques de neteja i desbrossament, de plantació d'espècies de ribera, de senyalització de nous camins, entre d'altres. Menys mal! I no es tracta solament de la riera putrefacta de Llitrà en aquell tram, sinó de tot l’entorn que encara queda per edificar: literalment, un gran abocador. Llaunes, plàstics, vidres esmicolats, matalassos esbotzats, cotxes desballestats, etc, al costat mateix de lluents empresses de renom. Tothom vol rentar la cara al territori, però molts només s’hi renten les mans!



dimarts, 20 de juny del 2023

Sa monja l'encén i es frare l'apaga!

Davant el mirall, a vegades ens fem trampes al solitari i volem veure reflectida la imatge més favorable que tenim de nosaltres mateixos: aquella en què s'hi veu una persona esplèndida, jove, eixerida, en plena forma, que s’anava a menjar el mon, just ara no fa tants anys. Però el temps no passa en va i són els amics i les amigues qui s'encarreguen de recordar-nos que la nostra imatge ja no és aquella que guardem al bagul dels records secrets. Qui té un amic o una amiga de la mateixa edat, té un mirall sincer que retorna imatges crues, sense interferències, reals com la vida mateixa. La cadència impertorbable del dia a dia i els anys que s’escolen sense remei, posa cadascú al seu lloc, sense necessitat de prendre grans decisions. Tot bé rodat! Els obstacles del camí s'obliden quan s’han superat. Ah!, era així de senzill, això tan complicat de viure? Quan passo uns dies a la capital i, a manca de la feina física que m’omple els dies del Penedès, tinc tendència a la introspecció. Passejo, camino, faig el badoc pels carrers i bulevards, sempre acompanyat del meu estimat quisso: ja sabeu, en Ross. La ciutat, totes les ciutats, són també com una gran panoràmica dels temps que corren. Anem al cinema a què ens expliquen històries reals o inversemblants, però si obrim els ulls, pels carrers de la capital s’hi veu de tot. Allò que agrada i allò que repèl. La placidesa de la gent que passeja tranquil·la, sense cap objectiu. La policia fent el gandul, patrullant des de dins els cotxes: vinga, tots a peu! Gargots maldestres brutejant totes les cantonades. ¿Per què els agrada tant a tota aquesta cort de poetes del no res, això d’empastifar d’excrements literaris les parets i els mobles de la ciutat? ¿Per què tenim lleis tan laxes protegint aquesta colla de gamarussos? Fins i tot en Basquiat renegaria de vosaltres. Pallussos! Escribes del detritus! Escopiu, com en Salvat, a la closca pelada dels cretins! Rambla Catalunya avall, però, cap al migdia, s’hi troben tot de senyores interessants, elegants, ocioses, relaxades, operades, maquillades, ulleres Gucci, borsa Prada, essència Loewe, mòbil de disseny caríssim. Carregades de botox, liftings, peelings i targetes MasterCard. Ara mateix van camí del massatgista que els hidratarà la pell amb àcids hialurònics i eliminarà arrugues, suors, taques i personalitat. Després del massatge aniran a comprar alguna coseta a les botigues de luxe amb guarda de seguretat a la porta, com si fos un banc. Mentre elles gasten a mans plenes, el seu estimat homenot guanya fortunes amb negocis obscurs. Barcelona, cap i casal de Catalunya, micro-univers global! Aviat donaran un premi al que trobi un indígena parlant català!

divendres, 19 de maig del 2023

Llamp d’inútils!

Un any més, Sant Jordi ha estat tot un èxit... Festa grossa arreu. Increïble a Barcelona. Tothom compra llibres i més llibres. Una altra cosa és llegir-los. Comprar és un fàcil. Llegir és més difícil. Els escriptors consagrats de sempre publiquen un nou llibre cada molts anys i van fent una mica a esquenes de la festa del llibre. Avui, el paradigma de l’escriptor és una persona coneguda, que surt per la tele i fa no sé què, i de passada escriu quatre cosetes i ven milers i milers de llibres. Tot això en un país farcit de bons escriptors joves, que feina tenen a vendre dos-cents exemplars de la seva novel·la i feina tindran a treure el caparró entre tanta faramalla mediàtica. Però això sí, la festa del llibre i la rosa és increïble. La gent fent cues i cues per aconseguir que aquella senyora coneguda o aquell periodista famós et signi el llibre que acabes de comprar i no llegiràs mai. Només per això sol, els catalans ja som un poble diferent de tots els pobles que es fan i és desfan. Sempre sotmesos, sí. Sempre obedients, sí. Però increïblement diferents. Voldríem fer la nostra, però com que som gent de pau i els altres no, doncs així ens va. No ens agrada barallar-nos amb ningú per cap motiu, i si convé ens deixem atonyinar sense problema: és la nostra manera de ser i fer. Som el que fem i no el que pensem... Ara comença la campanya electoral per les municipals i tots els candidats treuen a passejar la seva cara amable, visiten mercats plens de senyores i senyors riallers que fan veure que omplen la cistella, quan en realitat formen part de la comitiva del candidat. Totes les persones que aspiren a un càrrec electe parlen amb la boca plena de la seva ciutat estimada, i també repeteixen allò de que bé ho faria jo i que malament ho has fet tu. Manipula i somriu. Mana i mama. Quan més gran és la ciutat, més obra pública i més martingales i comissions. En aquest broc gros de la política es dona una mescla pornogràfica de gent molt preparada, exigent i disciplinada en el treball, barrejats amb un poti-poti de vividors que es mouen impunement i plàcidament dins la cosa pública. Abans potser eren més conscients del seu cretinisme i s’amagaven a la foscor, com les rates. Ara ja no els cal i els més agosarats fins i tot fan ostentació pública de la seva estupidesa. Només cal posar-los un micròfon al davant per fer palesa la seva ignorància disfressada de la prepotència que els dona el mateix càrrec que ocupen. A tall d’exemple, aquests dies hem constatat, un cop més, que Renfe no va ni amb rodes. I de qui és la culpa? Doncs està claríssim! El responsable ha estat un llamp! Una subestació de control important crema per culpa d’un llamp, en un dia que no va caure ni un llamp per allà la vora! I el responsable màxim d’Adif en aquestes terres, acostumat a no dir mai la veritat, diu sense parpellejar. «Ha sido un relámpago». Llamp d’inútils! Després de la victòria històrica i sense pal·liatius de l’1 d’octubre del 17 i la posterior cagarel·la del polítics implicats, ja es veia a venir que aniríem pel pedregar. Però mai dels mais ningú s’hagués imaginat la Generalitat convertida, ara sí, en una gestoria plena de capitosts abaixant el cap davant el poder central. Tal com deia un que feia de Montilla: «Visc a Cataluña»!