Fa uns dies va sortir per la tele ―la que diuen que és nostra― un locutor que comentava no sé què del Panadès. Suposo que a la gran casa de 3CAT, amb milers de treballadors, hi ha gent per a tot! Això em porta a pensar que algú deu haver-hi que fa la tria de locutors, entre un munt de candidats que volen ser-ho. I també dono per descomptat que, a part d’estudis de dicció, els escollits tenen prou coneixement de la toponímia del nostre país, com per no errar-la de forma sistemàtica. Però també sé, gat vell com sóc, que moltes vegades les coses no van així i s’escullen persones que la seva màxima virtut és tenir amics ben col·locats. Tampoc està malament! Els francesos en diuen: comme ça! En català podríem dir-ne: és així! Aquests joves locutors, ―imagino que procedeixen d’escoles de periodisme o comunicació―, no saben que el Penedès, abans, en temps del sàtrapa, ens el feien dir Panadés. La seva mala pronúncia d’ara es converteix amb una ofensa per a molta gent que va lluitar aferrissadament per a preservar els noms històrics de les nostres contrades! Es que ni tan sols s’adonen de les barbaritats que diuen i tampoc ningú no els fa esment dels seus errors. Està clar que els colons españols, amb la idiotesa del bilingüisme, fan bé la feina de dilució d’una cultura ―la nostra― que és més vella que la seva. Parlen sempre en castellà i diuen Lérida, per exemple. Però tothom sap que ho fan només per tocar els collons i perquè, pobrets, no donen gaire més de sí. Però aquests comunicadors professionals dels que parlàvem, no! És només pura desídia pel seu idioma i descurança pel territori que els és propi: poca professionalitat! Diuen Cardadéu, sense despentinar-se i qualifiquen com a Terres d’Ebre, tot allò que succeeix més enllà de l’Arbós! Però no paga la pena fer-se mala sang. Canviant d’aires, aquest matí he iniciat la lectura de Música i pols, un dietari del poeta vila-secà, Pere Rovira. Només llegint unes primeres línies, t’adones que estàs davant d’un tros de pensador. Ens ho passarem bé ell i jo! Cita una frase del poeta anglès John Berger: «No és optimisme o pessimisme, sinó esperança o desesperació». Quin valor tenen les paraules! M’anirà bé una mica de lectura pausada, contrapunt necessari en aquest agost dens i farragós. Escoltar-se a sí mateix amb de les paraules dels altres. Es això! Comprovo a la xarxa que el gran poeta català i jo som quasi de la mateixa quinta. O sia, hem aprés a viure a l’ombra d’un món ple de foscors. A gat vell, rateta tendra!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada