L’hivern ha entrat de ple i els dies són feixucs de comptar. Endemés, plou un disbarat: records d’una infància llunyana. Sí, sí, ja sé que és trampós evocar uns temps qui ni tan sols sabem si vàrem viure o potser només els hem somiat. Tal vegada cada dia omplim la memòria d’episodis ficticis i capítols mai viscuts, i tot plegat és un gran deliri que dona força al nostre relat. Barrinem i encetem converses amb nosaltres mateixos, provant d’omplir les planes buides del dia a dia. Ningú va dir que viure fos senzill i que les hores de soledat/solitud eren inevitables. La major part del dia és de pura supervivència: a tothora ens trobem tramitant rutines existencials. Em direu que avui tinc una matinada d’esguard espès: no us diré que no! Llums i ombres s’alternen sense solució de continuïtat: som humans! Encara segueixo mig ensopit i en vetlla insomne i les paraules se m’encallen al tinter. Aviat sortirà el sol i la llum del dia empeny el cos i l’ànima a posar-se en estat d’alerta. No es pot parar: si hom s’atura, cau! Per un moment obro la finestra: enmig de l’aire fred que entra, em sembla endevinar el cant d’alguna merla del bosc proper. Un dia més el planeta segueix ple de vida i aviat tocarà donar la cara: fer-se visible. Potser va sent hora del cafè ben carregat i una dutxa que foragiti els meus dubtes existencials. Entretant, sota els meus peus, sento els roncs del Ross, el meu vell quisso estimat, que belluga les potes tot perseguint en somnis aquella guineu que sempre se li escapa. Somia que somiaràs, com en Calderon: la vida és un somni i els somnis, somnis són!! Les quimeres fictícies dupliquen la vida. La real, més la imaginària: les dues es complementen! Mentalment, poso en ordre la meva concorreguda agenda d’avui, dijous cinc de febrer de l’any del senyor de dos mil vint-i-sis: sis de l’albada. Mai a la vida, ni en les meves fantasies més estrafolàries, m’hagués pensat arribar a vell i poder comptar tants anys com ara. A veure, moments lletjos tots en tenim i la loteria vital treballa d’amagat! Sense entrar en detalls, he tingut sort: toco fusta! Els moments de joia, gaudi i bona companyia fan de contrapunt i ens omplen de coratge i voluntat per afrontar la polifonia de fets i episodis diversos que dibuixen el nostre trajecte personal. Mentre acabo de perfilar aquest escrit, l’albada cedeix i el sol ja treu el nas per llevant. A tocar de la finestra, veig que el freixe de davant la casa comença a dibuixar les primeres fulles verdes de l’any. Encara farà fred, sí, però per la Candelera, un pas de llebre i la primavera ja és a l’horitzó. La mimosa presumida ja va tota tota florida. Que tingueu un bon dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada