Fotre un pet com un aglà!

Fotre un pet com un aglà! Diuen que qui sembra un aglà, un roure collirà. Fort com un roure, es diu en veure’n un ben ufanós i creixent a poc a poc, però sense parar! El mateix podem dir de les alzines, que també venen farcides d’aglans. No cal esperar que sa gla caiga, relaten a Mallorca: hem de lluitar perquè passi allò que ens plau! No volem que tot foti un pet com un aglà! A vegades hem de tirar un aglà per agafar un porc senglar: els petits esforços sumen i sumen i mouen muntanyes. I no passa res per ser xicotet com un aglà. Perquè ja se sap que el pot petit guarda la bona confitura. Sempre s’ha dit que el porc més roí vol l’aglà més fi. Hem de vigilar, doncs, aquests porcs de dues potes, corbata cara i morro fi, que ens volen robar la llibertat. Un mot aquest que tot el dia tenen a la boca! Recordem que, anys enrere, les aglans es molien i de la farina se’n feia un pa que consumien els nostres avantpassats. Totes aquestes reflexions i dites sobre els aglans se m’acuden aquests dies que només es parla de senglars que, com se sap, són uns grans consumidors d’aquesta fruita salvatge. Naltros, de petits, pobrets, quan empràvem un vocabulari farcit de castellanismes, dels senglars en dèiem javalins, que en valencià, aquesta llengua estranya que alguns diuen parlar, encara és paraula acceptada. Diu en Sergi Pàmies que el darwinisme, fins a finals del segle XX, establia certes jerarquies entre savis i idiotes i, ara, aquesta classificació ha quedat alterada per una estranya malaltia mental, que s’entesta a dir que totes les opinions són iguals! Valga’m Déu, quina ximpleria! Aprofitant l’avinentesa de la pesta porcina africana, voldria fer la meva petita aportació en aquest jardí caòtic, on alguns entesos en tot s’hi han posat de quatre potes, talment com un senglar. Deia un polític important, conseller d’una empresa de gestions diverses, anomenada Generalitat, que tenien sospites serioses que un camioner dels països de l’est, que anava de pas per l’AP7, havia llençat un entrepà de mortadel·la o xoriço infectat, que va acabar a la panxa d’un aquests peluts i golafres quadrúpedes. I d’aquí, a la infecció per pesta africana, la presència de militars del país veí, i una crisi important en el sector porcí, doncs només hi havia un pas. Els senglars són ara mateix l’encarnació del mal i s’han d’eliminar o reduir dràsticament, tot i que, a hores d’ara, no hi ha cap porc de granja infectat. Molt bé, vinga doncs, donem veu als angelicals caçadors i som-hi. Pim, pam, pum i tal dia farà un any! El poeta David Jou ens recorda en un dels seus poemes (El dit i la lluna, 2016) l’aforisme oriental que diu: «Quan el dit assenyala la lluna, l’idiota només veu el dit, i no la lluna». Durant aquests dies estem veient molta gent diversa que xerra i xerra i no veu la lluna. Potser la pregunta oportuna seria: és una bona idea seguir entestats a engreixar cada any la burrada de vuit milions de porcs, amb totes les nefastes conseqüències mediambientals que això comporta pel país?