La mala herba sempre creix!

Cadascú té la seva llista particular de petits plaers de la vida. A la meva, ben amunt de tot, hi figura fer d’hortolà. La meva afició ve de lluny i la vaig heretar del meu pare i de l’únic avi que he conegut. Dels dos vaig aprendre que un hort no és només un tros de terra cultivable: és paciència, constància i una manera d’entendre la vida. Aquell virus em va quedar inoculat de petit i, amb els anys, ha acabat convertint-se en un magnific divertimento! Any rere any, perdo el temps —quina expressió més injusta i bonica — tenint cura del meu l’hort. Sí amics: sóc molt afortunat! Anys millors que d’altres, està clar, com la vida mateixa. Però aquí estic, a peu d’aixada i d’arpiots! Amb el pas del temps m’ho prenc quasi com un qüestió filosòfica: significa un retorn cap el passat, un gest de complicitat amb els nostres ancestres, que sabien què era estimar la terra que els donava per menjar i viure. Tenir aquest vici hortícola ve a ser com una droga inofensiva; però droga al cap i a la fi! I, alerta: és d’aquelles que, tot i no ser tòxiques, creen dependència. Quan prenem un cafè o fumem un cigarret o prenem una copa de vi, els nostre estat d’ànim queda alterat de forma immediata i gaudim del moment. En canvi l’hort enganxa i no podem deixar-ho estar, i de plaers immediats, res de res. Al contrari, cada dia és una lluita constant contra els elements de la natura. A l’hivern, l’hort va sol... Però quan la foscor queda enrere i comença la claror, ja és una altra cosa: aigua i sol, aquest és el binomi infal·lible. Preparar el terreny, llaurar-lo, adobar-lo, instal·lar els goterons, ficar els plançons en els sots. I, clar, de seguida comença un diàleg florit amb mosques, àcars, fongs, ocells, caragols i formigues que reclamen la seva part del festí! És un desafiament total: calor, fred, aigua, sol, feina i més feina, l’esquena torta i mil coses més, com les males herbes que no paren mai de créixer! Les emprenyades i els renecs sovintegen. Però quan, finalment, collim els productes que han arribat a bon port gràcies a la nostra tenacitat, el plaer que s’hi dóna és total. Si em pregunteu quina és l’estrella del meu hort, no tinc cap dubte a l’hora de respondre: el tomàquet. I alerta a l’hora de comprar tomaqueres, perquè hi ha tomàquets i tomacons, d’amanida i per fer conserva, del país i de fora. De Barbastre, de Palamós, de Montserrat i de Sicília! Ecològics o híbrids (eufemisme de transgènics), n’hi ha de vermells, negres, grocs i verds! La mare del Tano, quan era gitano! Josep Pla, a «Els Pagesos», descriu l’hort com una institució domèstica, relat essencial d’una cultura acumulada durant segles. Cultivar la terra ens ensenya una lliçó elemental i vital: res del que val la pena arriba de pressa i sense esforç!